La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

miércoles, 21 de marzo de 2012

de la (no)normalitat

Potser aquest vaivé
aquest sentir-me llarga
tant llarga
-poder tocar el cel amb la punta dels dits i cremar-me els talons amb el foc infernal-
aquest joc del diví
em manté els ulls en la fosca
-hi tinc una bena?-
i m'impedeix apropar la balança.

Sentir el punt mig-mortal allò del "això no m'agrada però no passa res
perquè sé que si em giro tocaré coses molt boniques"

Potser aquests símbols que duc escrits
-a contrallum el cos n'és ple-
havien de ser descoberts
a l'últim capítol.
Potser havien de ser l'última frase.
La reflexió final.
L'aprenentatge de l'últim minut de vida.

O potser no valen res.

Hi ha moments
en què totes les dones que he estat
em criden a dins.

Pols

Ens desgastàvem l’un a l’altre
sabent-nos finits,
coneixent-nos les brases.

La putrefacció dels residus de l’altre
ens omplia les entranyes.

Mentrestant,
les nostres ànimes
- que ja sabien molt bé de què anava allò-
amants infinites
feien l’amor damunt els nostres cossos.

Com més residus creàvem
més s’estimaven,
com més por teníem
-de la màscara de l’altre-
més s’apropaven,
encuriosides.

Llavors, encara no ho sabíem.


Però volíem ser pols.