La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

lunes, 30 de abril de 2012

Retall d'ànima


De pròpia veu



(...) I jo sento que li dono tot. Si està trist li acarono la grisor i li trasmudo la forma, si plora em bec les seves llàgrimes just abans que li inundin les entranyes amagant-li’n el regust salat, si sent melangia canto, recito en veu alta frases de grans poetes, poetesses, tot anestesiant la seva pena. I passa que, de vegades, em neix una necessitat irrefrenable a l’estómac, volcà d’estómac, i em regalimen allaus de sang i foc per les artèries que m’ofeguen els sentits, tots. I llavors necessito que em rescatin, que em netegin per a no morir-me d’ofec, però passa que moltes d’aquestes vegades no ve ningú. I m’empasso el foc i la sang i em queden els plecs de la pell plens i la boca seca.

I penso que jo li dono tot. Si està trist em menjo la seva tristesa, l’engoleixo i la transformo en flor i ho faig només per a oferir-li en ofrena. Té, li dic, el meu obsequi, fins i tot la teva pena pot ser maca, què ho veus que pot?

Sóc l’alquimista del seu invisible, modelo les formes i li torno adaptades al seu cos, les canvio vestint-lo a la seva mida. Amb exactitud.

També passa que, durant la primavera de l’ànima, es rega tots els racons i s’omple de terra fèrtil i li neixen fulles. Mentre dura aquesta estació, brilla molt. Miro com s’apropa, camina i se m’apropa perquè està content i ve a abraçar-me, i a mi m’enlluerna perquè té el cos cobert de cuques de llum. I somric amb felicitat efímera perquè li corretegen amunt i avall i penso “tot tu ets una cuca de llum, amor, com brilles dins la primavera de l’ànima”. Egoistament però, tendeixo a creure que he estat l’espurna accidental que l’ha tocat, d’esquitllada, i l’ha encès. Però bé sap la meva ànima que m’emmiralla la ment, detestablement tant humana, i que la realitat no té per què ser així. (...)

domingo, 29 de abril de 2012

La cerca de la veritat





- Abraça'm -havia pregat a la lluna-.
I semblava que sí.

L'univers sencer l'abraçava.

Estirada a terra mirava amunt el cel i, com si fos un miratge, veia com aquest es replegava pels extrems, s'arrodonia. Era com si algú l'hagués posat a dins una bola de vidre, d'aquelles que contenen  paisatges, d'aquelles que els nens mouen amunt i avall i, de sobte, cauen boles de neu que ho inunden tot d'un blanc pur, de llençols nets. 

Se sentia figureta de porcellana dins una d'aquelles boles.

El desert on descansava era bast, immens, impossible d'imaginar. 
Cabria dins una tassa de cafè tota l'arena que el conformava?
Hi cabria dins una habitació?
Un edifici?
S'enterraria una ciutat amb la totalitat de la seva arena?

No.

De la mateixa manera, la seva ment mai podria comprendre l'abast, profund i extensíssim, d'aquest indret. Possiblement, aquest era el motiu de la seva il.lusió: l'autoengany d'un enteniment tant humà que, coneixent-se els límits, provava irremeiablement a fer-se el vestit amb les seves mides. 

Caminava. Feia tres dies que no menjava res. Els animals que trobava, prims i silenciosos, l'observaven a distància mig encuriosits, però mai s'hi apropaven prou. Mai.

Havia fugit de la ciutat perquè ja no aguantava més. 

- "Qui pot ser feliç en aquest món? Qui? Com podeu llevar-vos cada matí i realitzar tot el seguit de coses inútils, mentre el món plora? No ho veieu? No ho sentiu? Però, esteu cecs?"
- "Ja n'hi ha prou, Èlia!" - li dèien els amics. I la família. I els coneguts.
Tothom.

Va carregar-se la motxilla a les espatlles i va marxar. A dins hi cabia un calçat de recanvi, un parell de pantalons, camisetes i un jersei gruixut. A les butxaques laterals hi va posar roba interior i un parell de coses més pensant que podien ser-li útils.

No sabia on es dirigia. No sabia per què era l'única persona incapaç d'entendre les injustícies humanes i conviure-hi. 

Marxava amb l'única certesa d'entendre.

Una carícia suau va desvetllar-la.
Va obrir els ulls. Al seu davant una figura prima, petita, arrugada. 
Un home del desert, va pensar.

L'home va carregar-la damunt la mula i la va portar a la cabana. Allà, la seva tribu cuidaria d'ella fins que recuperés les forces i pogués reemprendre la marxa.

Amb els senyors del desert va descobrir que les paraules estan sobrevalorades.
S'entenien les mirades. 
Va comprendre el llenguatge de l'univers. 
I l'invisible.

No coneixia quina seria la seva pròxima parada, fins on la portaria la cerca de la veritat, però ja no tenia por. 

Mai abans havia estat tant feliç.

martes, 24 de abril de 2012

Tantes Dafnes


"Oh, afortunada Dafne,
 que et vas fer immòbil i verda
     per esquivar el tacte d'un déu!"

Elisabeth Smart, A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar (1945)


- Fa temps que vaig deixar de creure en l'amor. En l'amor romàntic, vull dir. Aquell que se t'incrusta a dins i es fa la casa rossegant-te les parets del cor. 
- No parlis molt alt, Teresa, no ho facis -va xiuxiuejar- . Mira el teu voltant. Podria ser qualssevol. 



Apol·l va córrer molt. 
Tant.
Se sentia exhaust.
Quan, finalment, va aconseguir entreveure-la, els ulls d'ella havien deixat de brillar.
No, ja no brillaven. Restaven immòbils.
La mirada clavada en els d'ell. 
Si no hagués estat boig d'amor, hauria sabut que ella mai l'havia estimat.
Però hi ha veritats que, de tant mal com fan, més val no pensar.
Palplantat la mirava i rumiava quins versos. 
Aquell dia descobriria que vestir sentiments amb paraules és feina difícil.
També per a un déu.


Les seves cames, encara que menudes i primes, no sentien fatiga.
Era jove, bonica, forta.
Era jove.
Era forta.
"Qui, humà o deitat, estimaria un arbre?"
Ressonaven ecos.
Paraules del pare.


El cos de Dafne va cobrir-se, molt a poc a poc, d'una fina però dura escorça.
Dels peus, arrels.
Del cabell, fulles.

Apol·lo, amb un gest desesperat, abraçava l'arbre.
Apol·lo, amb un gest desesperat, abraçava Dafne.

I va plorar. 
Tant.
La tristesa d'ell regalant-li vida, a ella.
Les seves llàgrimes sent-li aliment. 
Nodrint-li les arrels.


Tantes llunes contemplant-li els laments.

martes, 17 de abril de 2012

Hi ha cors que s'acompassen

"Hi ha moments en els quals la vida sembla que pari. Els rellotges no ho fan, no, però dos cors que viuen amagats dins de dos cossos que ni es coneixen, es creuen, ho fan i, sense tenir-ne consciència, deixen de bategar mig segon, i és perquè han d'acompassar-se, aquesta n'és la seva missió, ho han de fer perquè van estar creats per a trobar-se  i, quan es troben, sempre passa, quan es troben la vida sembla que pari." 


Va aturar-se al seu davant. No va dir res. Sabia que no feia falta. Coneixia la sensació. L'havia viscut feia molts, molts anys durant una nit glaçada, quan vivia a la ciutat.


I va recordar-ho perfectament: la llum brillant l'envoltava, la suau corrent elèctrica  li recorria cada múscul del seu esquelètic cos i aquell tremolor que només ella sabia que no era de por.

"Va ser el tremolor més agradable de la meva vida", es repetia.
I és que mai abans s'havia sentit tant viva, perquè, i això ho sabria més tard, un no viu perquè respiri.

Perquè respirar no significa viure.
Igual com no tots els que miren, veuen.
Igual com no tots els que escolten, senten.

Va necessitar dos minuts per a xiuxiuejar a l'orella de l'amiga de l'ànima.
- "M'he enamorat".
- "De qui?" Va preguntar l'amiga. Tres, quatre vegades.
Potser més.

La sala estava plena de gent. N'hi havia tanta que, fins i tot, alguns assomaven el cap des de fora, deixant que les cortines de seda s'entreobrissin i que els reflexos de llum del bar entressin, espies, sense cap permís.

- "Laura, què m'escoltes? De qui?"
- "Allà".

 I va assenyalar a un noi de grenyes llargues i barba, malvestit i desgarbat que, recolzat damunt un piano, resseguia amb la mirada, totalment abstret de la realitat, un paper fet malbé.

- "Però, el coneixes?"

De tota la vida. D'abans. De sempre.

Però la Laura, aquesta vegada, no va dir res.


Des d'aquella matinada de desglaç havien passat moltes, moltes llunes.
I la Laura ja no era la mateixa.
De vegades, volia tornar enllà, temps enrrere, i fer-se recordar a ella mateixa, d'alguna manera, que algun dia havia estimat sense por. Que n'havia sabut i era fàcil.


- "Per què oblidem amb tanta facilitat la saviesa amb la que naixem, la puresa que se'ns regala, i ens deixem contaminar?"
- "El fet és que sempre hi ha històries d'amor. Però només cal que ho entenguis.Quan reconeixes algú, en una botiga, dins el metro, pel carrer... tan és, però quan ho fas, no esperis que l'altra persona també ho faci. Aquest n'és l'error. De vegades calen mesos, anys, per a que l'altre desperti, recordi i et reconegui. En el pitjor dels casos, mai ho fa. El temps que necessita no el trobarà en aquesta vida. No, perquè potser no el té, potser el requereix per a algun altre afer que també ha d'aprendre. Potser serà durant la pròxima, la que vindrà. O potser, simplement, ara, no ha de ser. I què és estimar si no respectar el temps de l'altre?"

Estima sense esperar.

Estima sense tocar. No en fa cap falta!

Perquè l'amor és a l'ànima i, aquesta, ni en té ni n'entén, de matèria."



Va haver de ser ell qui pronunciés paraula. La Laura havia quedat palplantada, sense obrir boca.

-"Ens coneixem, veritat?"

I van somriure's.

miércoles, 11 de abril de 2012

Leo



"Le désespoir est assis sur un banc"
Jacques Prévert, Paroles (1945)


 I estava allà.

Assegut en un banc del parc.

Quan va rebre la carta, dies enllà, no havia pensat en la probabilitat de que, ella, la nena que va ensenyar-li a estimar, la raó de tota la seva vida, -de no haver abandonat-, la resposta a la seva existència, no el reconegués. Quantes vegades havia obert la llibreta on tenia, ben amagada, la seva vella i arrugada fotografia? Quantes vegades havia necessitat recórrer a la nostàlgia de la seva antiga història, a la creença que encara, fos on fos, ella era viva, per a animar-se a continuar respirant baix aquest cel? La llista de moments era interminable i en pensar-ho, ara, sentia por.

 Però aquesta no era la mateixa feresa que li va omplir les entranyes el matí del 29 d'octubre de 1936, acomodant-se dins seu com un paràsit. 
El dia en que la mare va dir-li que l'Èlia havia marxat.

Va quedar-se callat.

La ment anava molt ràpid, molt, però no sabia per què el cos havia deixat de fer-li cas. Encara que, en realitat volia saber-ho tot:

- On?
- Per què?
- Amb qui?
- Quan tornarà?
- Per què no ho has impedit?
- Però no veus que fora d'aquí no coneix ningú?
- Què farà quan se senti sola?

 Havia mantingut llargues converses amb el sentiment. Sí, en Leonard havia intentat tant feroçment crear-se un món on pogués viure, que havia acabat per no distingir entre la realitat i la seva pròpia imaginació. Com aquell dia que anava pel carrer i va veure un cavall verd.

Va parar.

Va respirar fons (tres cops, com li deia la mare).

Va tancar els ulls.

Un minut.

Va obrir-los.

Va mirar en direcció a la coordenada exacta, el lloc on un minut abans havia vist el cavall verd.

Però encara hi era.

Va parar la primera persona que passava pel seu costat i la que passava pel seu davant i pel darrere i també va entrar a botigues.

I a cada una preguntava el mateix: "què hi ha un cavall verd, just allà?, on senyalo?"

Va haver de repetir dues o més vegades la pregunta, ja que els individus li responien amb una rialla de fotesa o una caiguda d'ulls de poca paciència i poc temps per perdre o, i això sí que li feia mal, un somriure amb llavis tancats de "pobre boig".

 Per tant, no és difícil comprendre que en Leonard pogués mantenir, -amb la normalitat del qui es mira el seu propi reflex, de reüll, a cada aparador que creua esperant trobar la seva imatge i comprovar així que encara és viu o del qui creu feroçment que, cada cop que una fulla d'arbre perenne li cau just davant els peus és perquè alguna cosa molt bona li està a punt de passar- converses amb la por. Normalment, quan ho feia, intentava resultar-li ofensiu, decebedor. Pensava que ella marxaria si comprenia que no era digne de ser el seu sustent. És menyspreava a ell mateix i la omplia, a ella, de floretes. Però no, anys més tard va comprendre que aquell joc no feia més que alimentar-la, nodrir-la.

El fet és que en Leonard, l'ancià de vuitanta anys, encara estava assegut al banc, aparentant-ne noranta. De fet, ell, en aquells moments, se sentia l'home més vell del món. La seva postura, lleugerament inclinada cap endavant, era causada per una malformació accentuada pels anys. "Quasimodo", li cridaven pel barri.

Però només els nens.

Al principi, ell, remugava, ho feia fluix i sense obrir molt la boca, com si les dents no volguessin separar-se del tot per a no permetre que s'entengués res del que deia.

Però en Leonard no ofenia mai ningú.

I ni que volgués.


- Leo?
- Èlia?

En aquell instant precís, en Leonard va visualitzar-se arrastrat per un riu. Els sediments li omplien la pell de cicatrius i senyals. Tot ell quedava cobert d'una capa marró-verdosa. No s'entreveia ni la punta dels dits dels peus. El cas és que aquesta cuirassa li havia amagat, que no apagat, -ja que en Leo tenia la capacitat il.limitada de no perdre mai l'esperança, de bades no havia estat practicant-la tota la vida-, la llumeta aquella que portem tots quan sortim del ventre de la mare i que vol significar: "innocència", convertint-lo en l'ateu més ateu del món.
I va ser perquè hagués estat molt fàcil creure que, la nena de deu anys que ara tenia al davant i que responia al nom d'Èlia, era un àngel. Un àngel del cel, enviat pel mateix Déu, per tal de respondre-li totes les seves pregaries.

Però el problema és que ja no hi creia, amb Déu.

"Merda".

Va pensar.

- Sóc la néta de l'Èlia.

Silenci.

- Sóc un bon amic de la teva àvia. I, no és que la teva companyia em desagradi, ni molt menys, però l'esperava a ella.

Silenci de fulles que cauen dels arbres.
Silenci de rialles de nens que es gronxen.
Silenci d'insectes que es desperten.

- Ahir vaig trobar la carta que va enviar-li a la meva àvia dins la butxaca de la seva jaqueta gris. Per això he decidit venir. No volia que pensés que ella no volia veure'l. Tot el contrari. Sempre va parlar-me'n molt de vosté, Leo.

- "... va parlar-me'n?"

- La meva àvia va morir fa una setmana. Això és per a vosté.

La petita Èlia va allargar el braç i va acostar-li, a en Leonard, un paper arrugat.

En Leonard va voler desfer els plecs del paper, però les mans li tremolaven massa per a poder-ho fer.

Va voler llegir-lo, però les llàgrimes li havien cobert la retina i, com no podia assecar-se-les perquè tenia les mans ocupades subjectant-lo, - era necessari fer-ho amb les dues, no fos cas que, amb la poca força que li quedava als canells, desgastats per la humitat, li caigués al terra i no arribés a saber, mai, què hi posava-.  Va quedar-se quiet, observant la immensitat blavosa que les llàgrimes li regalaven.

Va intentar creure's que allò que veia era la porta al paradís.
Però no.

L'Èlia va agafar-li la mà.

Li va apretar fort.

Ell va distingir una figura esbelta, fina, entre les tonalitats blavoses del seu nou cel.

Va saber que era ella.

I, submergint-s'hi tot,

va córrer a abraçar-la.

martes, 10 de abril de 2012

L'alfabet inèdit més valuós del món


"... y son aquellas que, cual semillas llevadas por el viento, vuelan a través de generaciones, dan lugar a nuevas historias y ofrecen alimento espiritual a muchos pueblos."
Heinrich Zimmer


- Fred. Fa fred rere les finestres.
- Per això les deixo un poc obertes, angelet. Per no oblidar.

Tanco els ulls, els apreto fort.

L’àvia ho feia quan parlava de debò. Ho sé: tot el que ens deia amb els ulls tancats era veritat, tot era sempre, amb ella. De petita, m’encuriosia molt, l’àvia, deia: “abans de dir quelcom a qui t’ho demani és imprescindible contemplar-te l’ànima, llegir-la. Recorda, angelet, l’única veritat és la que dus a dins, aprèn a llegir”.
- Què vol dir, àvia? Què el fred guarda els records? Què els congela?
- Petita sàvia meva, no és el fred el que ens evita l’oblit, sinó el vent. Escolta’l bé, no sents les veus? El vent ens ofereix la saviesa de la naturalesa, de l’univers, però la gent ja no l’escolta, ja ningú sent el vent.
-  Àvia, però no l’entenc, què ens diu ara?
-  És clar, angelet: algun dia, jo ja no hi seré, petita, algun dia sabràs entendre’l bé.
El sol em converteix els cabells en fils d’or i, de sobte, em pesen. M’assec al banc del parc, - el que es guarden els ancians del poble, gairebé mai queda buit - recolzo els braços damunt els genolls i amb les dues mans m’aguanto el cap. Em pesa massa, de sobte: “és el sol, és el sol... “, se’m recargola el pensament i es dibuixa, dins meu, un cercle infinit.
Esbosso una rialla quan obro els ulls: tot brilla.
“Moltes llunes enllà, la gent del poble mirava el cel cada nit esperant les senyals del destí diví que, tal i com sabien, es presentarien en algun moment determinat i imprevist per ajudar-los a prendre les decisions més sàvies i concloure dolçament, tots els afers que els preocupaven dins les seves vides pobres, mundanes i terriblement solitàries. No se sap ben bé per què, això, un dia, va deixar de ser d’aquesta manera: de sobte, un aire molt dens va posicionar-se baix les estrelles, damunt els sostres de les cases, de les copes dels arbres més alts, i ja ningú va poder mirar mai més l’oracle del cel. Avui dia, molt de tant en tant, l’aire dens ens regala pocs minuts de claredat, diuen que els àngels, intentant remediar aquest trist succés van convèncer l’aire dens –les negociacions van durar anys- per a permetre als humans claredat durant cada solstici. Per això els solsticis són tant importants, perquè ens regalen la veritat. I la veritat només existeix quan aprenem a llegir-la, ja que és l’alfabet inèdit més valuós del món.”
L’àvia deia que, quan ella no hi fos, ja sabria entendre el vent, però jo no m’ho creia. No podia pensar que algun dia, jo, podria mirar el món amb uns ulls tant plens d’amor com els d’ella. 

martes, 3 de abril de 2012

De la primavera: mig de sol, mig d'aigua



- Plou com la primera vegada. L'aigua cau com beneïda, com si fos un regal. I tothom es mulla, avui. Ja ningú gosa obrir paraigües.
- És clar, qui no voldria ser beneït pels déus?

Aquella primavera, mig de sol mig d'aigua, semblava ser com totes. Mirava a través del finestral vestit amb cortines vermelles que tenia just davant i, ara, veia com el sol realitzava intents quasi bé imperceptibles per abraçar els nuvolets mullats amb l'objectiu d'evaporar-los amb la seva calor i tornar a coronar-se rei del cel.
I sí, pocs minuts després, la foscor de la sala on es trobava havia desaparegut, tant, que des del sofà podia entreveure, fins i tot, els minúsculs punts de pols que ocupaven els espais en blanc entre les estanteries i les portes, la taula i les cadires, la catifa i el llum de peu. El dia ha despertat amb la benedicció dels déus de dalt, pensava ella, i somreia, perquè la consciència que, llunes enllà, l'havia condemnat, ara, piano piano recuperada, li otorgava una sapiència d'altre temps que se sabia rellevant.
Les hores se succeïen amb una rapidesa angoixant. Es recordava a ella mateixa de petita, acomodada a una butaca de casa els avis, al despatx, amb la porta tancada. Què havia canviat en ella? Llavors ja buscava soledat, ja necessitava aquest espai eteri on perdre's diariament, ja adorava el silenci de carrers mullats, ja somniava amb països llunyans pintats amb mil colors brillants i ja podia veure-s'hi, amb total soledat terrenal, caminant sense camí, recorrent-los tots. La irrupció d'una cançó que no li agradava l'havia obligat a tornar al moment real, al d'ara, el de sofà i finestral amb cortines vermelles, i tornava a assomar un petit somriure dels seus llavis perquè li encantava viatjar enrrere i endavant, quedar-se mirant un punt fix per a poder sortir de la gàbia que era el seu cos i volar amunt. De fet, aquesta era una de les capacitats d'ella mateixa que més li agradava, amb la que se sentia més ella mateixa. Sabia que era una d'aquelles aptituds que, encara que a ulls externs, estimats o desconeguts, era del tot irrellevant, inclús desagradable o poc útil, havia estat un d'aquells regals que havia après a llegir dins els registres, dins les llunes d'enllà.

- Mira, fixa-t'hi bé, ho veus?
- A què et refereixes? On he de mirar, exactament?
- Els carrers, les voreres, les cases, els semàfors, les persones. Mira-ho tot. Fixa-t'hi bé.
- Flors! Però, d'on surten? De l'asfalt? I per què les persones tornen a obrir els paraigües?