La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

viernes, 26 de octubre de 2012

Bufem-dents-de-lleó



I van asseure's a l'esglaó de l'entrada. El suau vent que bufava arrastrava les històries del barri d'estudiants on es trobaven, algunes ràfegues venien, fins i tot, de l'altra punta de la ciutat. Però mai s'entenien els finals, fos perquè la terra barrejada no ho permetia, o perquè cap estava acabada.
El món era dolç. Si li haguessin preguntat, la Chloé hagués respost que de caramel de xocolata.

Amb espant d'enamorats es miraven i anaven descobrint-se, a ells mateixos, des del mirall de l'altre. De tant en tant, el reflex els regalava moments d'una màgia tant viva, que només s'explicaven amb llàgrimes de "gràcies" (aquestes són les que pesen i, del cop sec al terra en fan un forat petit, d'aquest, en dues hores, en naix una flor blava).

L'objectiu era aprendre a estimar-se amb la força dels colors, i no amb les paraules (despullar-se l'amor de tota premissa apresa i deixar que fos autèntic). Era desterrar tot alfabet imposat i crear-se el seu.
No podien permetre que, dins el seu univers, tinguessin cabuda normes dels altres. Dels qui no en coneixien res.

Pensaven que tot allò, inèdit, nascut de l'arc de mil colors dels dos, seria real. De veritat.

I bufaven fort cada cop que apareixia una d'aquelles paraules.

martes, 9 de octubre de 2012

Presó

L'eclosió de les forces oposades mai no pot.

Els colors forts que es barregen dins l'aire de l'estança i creen una paleta, inèdita, de tonalitats. Les olors que conformen una nova olor, perquè no és possible de separar-les, perquè no estem parlant de l'aigua i l'oli. Els cabells que moren i queden als llençols i que acabes per no diferenciar perquè són tots foscos i negres.

És crear l'obra més important del món. Del teu. 

Van ser moltes llunes de plata. 

I una nit, ella, va ser sacsejada de la terra, de l'arrel, i va plorar molt. No podia posar paraules perquè allò que li passava, dins el seu món, fins aquell precís moment, no tenia definició.

Però com sempre, cada limitació de la ment és una palmadeta a l'esquena de la naturalesa salvatge. Només una frase li sortia de les entranyes: "Em sobra el cos, em sobra el cos...". I quin dolor més despiadat, el sentir que no pots desvestir-te de tu mateix, per quedar-te amb l'essència del que ets. La llumeta. L'eclosionar per fondre't TOT. 

L'acabar l'obra, rematar-la i regalar-li l'estigma a la terra. 

L'ofrena final que no és més que el principi.

I l'abraçava fort i ell preguntava que per què, i reia perquè no comprenia. 

I ella no arribava.

I no podia desvestir-se més.