I van asseure's a l'esglaó de l'entrada. El suau vent que bufava arrastrava les històries del barri d'estudiants on es trobaven, algunes ràfegues venien, fins i tot, de l'altra punta de la ciutat. Però mai s'entenien els finals, fos perquè la terra barrejada no ho permetia, o perquè cap estava acabada.
El món era dolç. Si li haguessin preguntat, la Chloé hagués respost que de caramel de xocolata.
Amb espant d'enamorats es miraven i anaven descobrint-se, a ells mateixos, des del mirall de l'altre. De tant en tant, el reflex els regalava moments d'una màgia tant viva, que només s'explicaven amb llàgrimes de "gràcies" (aquestes són les que pesen i, del cop sec al terra en fan un forat petit, d'aquest, en dues hores, en naix una flor blava).
L'objectiu era aprendre a estimar-se amb la força dels colors, i no amb les paraules (despullar-se l'amor de tota premissa apresa i deixar que fos autèntic). Era desterrar tot alfabet imposat i crear-se el seu.
No podien permetre que, dins el seu univers, tinguessin cabuda normes dels altres. Dels qui no en coneixien res.
Pensaven que tot allò, inèdit, nascut de l'arc de mil colors dels dos, seria real. De veritat.
I bufaven fort cada cop que apareixia una d'aquelles paraules.