i s'enfonsaven rajoles avall
ho trencaven tot
fins trobar la terra
-no era natural estar-ne tan lluny-
germinaven el punt aquell que sempre li havia dolgut contemplar com inexistent
buit
blanc de res
i ara que en sortien les flors
enyorava la puresa d'aquell no-res immaculat
verge de tot
el mal no era tant per mirar-les
-eren boniques-
com per sentir-les
no caminaria més