La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

viernes, 14 de junio de 2013

Arrels

li naixien de la punta dels dits
i s'enfonsaven rajoles avall
ho trencaven tot

fins trobar la terra

-no era natural estar-ne tan lluny-

germinaven el punt aquell que sempre li havia dolgut contemplar com inexistent
buit
blanc de res

i ara que en sortien les flors
enyorava la puresa d'aquell no-res immaculat
verge de tot

el mal no era tant per mirar-les
-eren boniques-

com per sentir-les

no caminaria més 

sábado, 16 de febrero de 2013

Escletxa de papallones blaves

Fa molts dies que no escric. I no m'estic referint únicament al bloc. No ho faig, des de fa mesos, i fins fa una estona no m'he parat a preguntar-me el per què. Sempre penso que per a crear has d'absorbir molt, abans (o mentrestant).

Potser em passava això, que estava buida i m'havia d'emplenar.

Omplir-me el cos de papallones.

Des de que vaig acabar el semestre (treballs finiquitats, exàmens fets...) he estat una consumidora impulsiva dels llibres, revistes, butlletins, blocs... que tenia ganes.

M'he empapat de tot i s'ha obert una escletxa.

No em posaré a escriure el procés pel que porto navegant, des de fa ja anys, en referència a (això que ve és molt transcendental) el sentit de la meva vida i com viure-la. De l'angoixa, la por, la incertesa, l'interrogant total i les definicions excessivament "abstractes".... de què puc fer o què és el que sé fer/podria fer bé/seria feliç fent...

La revelació va començar amb una sola frase.

Un dia vaig saber, simplement, que fes el que fes, agafés el camí que agafés, aquest hauria de sustentar-se en aquesta afirmació: "ajudar a fer d'aquest món, un lloc millor".

 En quin aspecte, què és millor i que no ho és, etc. són temes que tocaria més endavant. El fet és que ja havia avançat molt, ara ja tenia alguna cosa i no només idees difuses barrejant-se'm constantment.



I això calia celebrar-ho!

jueves, 22 de noviembre de 2012

Dibuix de nena




- Les paraules tenen més força que el vent. Va dir. 

El silenci va apoderar-se de l'habitació. Ella ja ho sabia, això. Però hi havia més coses, havia de parlar-li d'algun aspecte més, no només eren les paraules, hi havia quelcom petit i important que passava desapercebut. Pensava en els nadons. I imaginava una infermera dient-li a un dels petits "què bonic ets!" amb veu dolça i amable. El nadó somreia amb la pupil.la dels ullets amb els que, feia molt poques hores, començava a descobrir el món. Ara n'imaginava una altra. Aquesta seria, amb veu freda, com d'aigua congelada. "Què bonic ets!". I el nadó plorant desconsoladament, llàgrimes tèbies regalimant-li la pell de cotó fluix. És això. Estem oblidant que les paraules per elles mateixes són mortes i que nosaltres, anomenant-les, donem la vida. 

- La manera en com et neixen les paraules i la vibració en la qual les regales al vent són els vertaders secrets

La mestra, després d'aquesta aportació important, va considerar que les hores lectives del dijous podien donar-se per finalitzades. La lliçó havia donat els seus fruits més d'hora que de costum, i la nena mereixia esbarjo.

Se n'anava cap a casa satisfeta. Avui havia après, per ella mateixa, una cosa molt important. Mentre  caminava, vora la mar, rumiava si el pes que portava sobre l'estómac (o era sobre el cor però ja se'n ressentien altres òrgans?) serien les paraules no dites mai, les nascudes des de la por o les dites amb vibració de fred. Potser totes, pensava, i hagués volgut convertir-se en dibuix per a poder-se esborrar, sense esforç, tot aquell batibull.

Calia que no oblidés però, el lloc on reposaven les que li dirigien a ella. Aquestes poden ser mortals. I va imaginar un home i una dona al menjador d'una casa. I ell dient-li ja no t'estimo més i ella aspirant l'últim alè i desplomant-se a terra. Quan el Miquel em va dir, l'any passat, que ja no volia ser més el meu amic vaig plorar molt i per la nit pensava que, amb el mal que sentia a dins, no era possible que despertés el matí següent. No creia possible que el meu cos aguantés, però sí. 

La nena encara no sabia, perquè tot hauria d'arribar, que la sensibilitat roenta que ja li cremava els sentits seria el do més preciat que tindria, però també la feblesa més important. I seria noia jove coneixent el vent que obre i tanca portes, que fa caure quadres i apaga veles.

Però aprendria a fer-se dibuix, finalment.
S'esborraria les cicatrius dels càstigs. 

I escriuria versos màgics.

viernes, 26 de octubre de 2012

Bufem-dents-de-lleó



I van asseure's a l'esglaó de l'entrada. El suau vent que bufava arrastrava les històries del barri d'estudiants on es trobaven, algunes ràfegues venien, fins i tot, de l'altra punta de la ciutat. Però mai s'entenien els finals, fos perquè la terra barrejada no ho permetia, o perquè cap estava acabada.
El món era dolç. Si li haguessin preguntat, la Chloé hagués respost que de caramel de xocolata.

Amb espant d'enamorats es miraven i anaven descobrint-se, a ells mateixos, des del mirall de l'altre. De tant en tant, el reflex els regalava moments d'una màgia tant viva, que només s'explicaven amb llàgrimes de "gràcies" (aquestes són les que pesen i, del cop sec al terra en fan un forat petit, d'aquest, en dues hores, en naix una flor blava).

L'objectiu era aprendre a estimar-se amb la força dels colors, i no amb les paraules (despullar-se l'amor de tota premissa apresa i deixar que fos autèntic). Era desterrar tot alfabet imposat i crear-se el seu.
No podien permetre que, dins el seu univers, tinguessin cabuda normes dels altres. Dels qui no en coneixien res.

Pensaven que tot allò, inèdit, nascut de l'arc de mil colors dels dos, seria real. De veritat.

I bufaven fort cada cop que apareixia una d'aquelles paraules.

martes, 9 de octubre de 2012

Presó

L'eclosió de les forces oposades mai no pot.

Els colors forts que es barregen dins l'aire de l'estança i creen una paleta, inèdita, de tonalitats. Les olors que conformen una nova olor, perquè no és possible de separar-les, perquè no estem parlant de l'aigua i l'oli. Els cabells que moren i queden als llençols i que acabes per no diferenciar perquè són tots foscos i negres.

És crear l'obra més important del món. Del teu. 

Van ser moltes llunes de plata. 

I una nit, ella, va ser sacsejada de la terra, de l'arrel, i va plorar molt. No podia posar paraules perquè allò que li passava, dins el seu món, fins aquell precís moment, no tenia definició.

Però com sempre, cada limitació de la ment és una palmadeta a l'esquena de la naturalesa salvatge. Només una frase li sortia de les entranyes: "Em sobra el cos, em sobra el cos...". I quin dolor més despiadat, el sentir que no pots desvestir-te de tu mateix, per quedar-te amb l'essència del que ets. La llumeta. L'eclosionar per fondre't TOT. 

L'acabar l'obra, rematar-la i regalar-li l'estigma a la terra. 

L'ofrena final que no és més que el principi.

I l'abraçava fort i ell preguntava que per què, i reia perquè no comprenia. 

I ella no arribava.

I no podia desvestir-se més. 

jueves, 26 de julio de 2012

Visca la vida


"Espero alegre la salida
y espero no volver jamás."

Frida Kahlo


(Un cos
-ombra quieta, immòbil, gairebé inexistent-
prepara munició
l'armament necessari.)



És possible ser
pell de neu que es desfà
-desert tota-
i lliurar-te a la batalla
del sangrar per dins?

domingo, 15 de julio de 2012