La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

martes, 9 de octubre de 2012

Presó

L'eclosió de les forces oposades mai no pot.

Els colors forts que es barregen dins l'aire de l'estança i creen una paleta, inèdita, de tonalitats. Les olors que conformen una nova olor, perquè no és possible de separar-les, perquè no estem parlant de l'aigua i l'oli. Els cabells que moren i queden als llençols i que acabes per no diferenciar perquè són tots foscos i negres.

És crear l'obra més important del món. Del teu. 

Van ser moltes llunes de plata. 

I una nit, ella, va ser sacsejada de la terra, de l'arrel, i va plorar molt. No podia posar paraules perquè allò que li passava, dins el seu món, fins aquell precís moment, no tenia definició.

Però com sempre, cada limitació de la ment és una palmadeta a l'esquena de la naturalesa salvatge. Només una frase li sortia de les entranyes: "Em sobra el cos, em sobra el cos...". I quin dolor més despiadat, el sentir que no pots desvestir-te de tu mateix, per quedar-te amb l'essència del que ets. La llumeta. L'eclosionar per fondre't TOT. 

L'acabar l'obra, rematar-la i regalar-li l'estigma a la terra. 

L'ofrena final que no és més que el principi.

I l'abraçava fort i ell preguntava que per què, i reia perquè no comprenia. 

I ella no arribava.

I no podia desvestir-se més. 

10 comentarios:

  1. "Només una frase li sortia de les entranyes: "Em sobra el cos, em sobra el cos...". I quin dolor més despiadat, el sentir que no pots desvestir-te de tu mateix, per quedar-te amb l'essència del que ets".

    Realitat duríssima, encara que ni tingui nom.

    Aferradetes!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies per les aferradetes, sa lluna. Sempre em són un bàlsam molt dolç :)

      Eliminar
  2. Colors i olors per un món nou per a ell, amb llunes de plata...
    Difícil de manifestar-se tal com era, quan només li sortien paraules punyents...Potser si intenta obrir les portes d'aquesta presó que l'oprimeix...
    Petonets.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Obrir les portes de la presó... sembla senzill, eh!!! Una abraçada forta!!

      Eliminar
  3. Aquest relat breu crea tensió i angoixa.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. En pretenia crear, Carol. És un relat curt ple de tons grisos i negres.
      Benvinguda a aquest raconet ventós. Espero que t'agradi!!!

      Eliminar
  4. I quin dolor més despiadat, el sentir que no pots desvestir-te de tu mateix, per quedar-te amb l'essència del que ets. La llumeta. L'eclosionar per fondre't TOT.

    Conec aquesta sensació. Malgrat la impotència i l'angoixa que crea, ho descrius amb molta bellesa. M'agraden les teves paraules, la melodia que formen, però no sentir-ho...heheeh!

    Petons!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hehehe, però descriure-ho sense sentir-ho no seria possible. Això sí, que trigui a tornar!!!
      M'alegro que t'hagi agradat! Petonets!

      Eliminar
  5. ¡Artista, que eres una artista! Me emocionaste de veras con este texto.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Y a mi me emociona que te emocione, Adrián :)

      Eliminar