Presó

L'eclosió de les forces oposades mai no pot.

Els colors forts que es barregen dins l'aire de l'estança i creen una paleta, inèdita, de tonalitats. Les olors que conformen una nova olor, perquè no és possible de separar-les, perquè no estem parlant de l'aigua i l'oli. Els cabells que moren i queden als llençols i que acabes per no diferenciar perquè són tots foscos i negres.

És crear l'obra més important del món. Del teu. 

Van ser moltes llunes de plata. 

I una nit, ella, va ser sacsejada de la terra, de l'arrel, i va plorar molt. No podia posar paraules perquè allò que li passava, dins el seu món, fins aquell precís moment, no tenia definició.

Però com sempre, cada limitació de la ment és una palmadeta a l'esquena de la naturalesa salvatge. Només una frase li sortia de les entranyes: "Em sobra el cos, em sobra el cos...". I quin dolor més despiadat, el sentir que no pots desvestir-te de tu mateix, per quedar-te amb l'essència del que ets. La llumeta. L'eclosionar per fondre't TOT. 

L'acabar l'obra, rematar-la i regalar-li l'estigma a la terra. 

L'ofrena final que no és més que el principi.

I l'abraçava fort i ell preguntava que per què, i reia perquè no comprenia. 

I ella no arribava.

I no podia desvestir-se més.