REVOLUCIÓ POÈTICA, JA!!!!!

Cap-cop-més

Solsticis i nits de Sant Joan

Dels moments de mel i sal només en restaven les formigues. Caminets i muntanyetes per tota la casa. S'havia proposat seguir-les, arribar fins al final, el principi. Trobar el foradet, l'esquerda i observar-les silenciosament. Calia aprendre'n tant, d'elles! Després, posaria la música aquella tibetana, la que fa que marxin sense haver-les de matar, per allò de respectar la vida. Per allò d'estimar i prou.

Seguiria amb la tasca de desaprendre totes aquelles premisses humanes, buidant el pou per a omplir-lo, piano piano, de l'autenticitat de l'ànima.

Seguiria el caminet fins arribar al punt d'inflexió. Allà on la saviesa havia topat amb la socialització, el moment del gran dol, quan la religió va desdibuixar la màgia.

Arribaria.

I el final del conte seria diferent.

Les dones cridant: "Sí, sóc bruixa, i què?"

I ells respectant.

I ells admirant.

I aprenent.

Si tanco els ulls les veig.

Veïnes, amigues, àvies, germanes...

Totes.

I jo.

Divinitats absurdes

I ens agafàrem les mans

-fort-

els braços formant un cercle

miràrem avall

-a dins-

i trobàrem un món

i veiérem tanta vida

-als rius-

que sentírem por.

Fou llavors

quan creàrem l’exèrcit.

I visquérem moltes llunes

sabent-nos invencibles

-divinitats absurdes-

Quan l’amenaça va ésser:

amagant-se entre els meus cabells

refugiant-me dins els seus ulls.

I ens agafàrem les mans

-sense forces-

els braços formant un cercle

miràrem avall

-a dins-

i trobàrem un imperi arrasat

i veiérem tanta mort

-arreu-

que ens alleugeràrem.

Figureta

"Hi ha dies

 en que totes les dones 

que he estat

 em criden a dins."

Recorda'm

-amor-

quan et pregunti què hi faig aquí,

que algun dia

-pocs, algun, gairebé cap-

he escrit coses boniques.

Canta'm les fugides a la lluna

-la desmesura-

el cosir-me les entranyes a la terra

-la por a volar-

Recorda'm

-amor-

quan em miri les mans i no les cregui meves,

que no ho són,

que hi sóc, 

que van ser-me l'ofrena.

I pinta'm el cos,

fes-me figura,

modela'm les formes

-els racons-

Els colors que irradio: 

difumina-me'ls!

 -M'agrada el blau, el lila, el vermell foc-

Ho saps, oi?

Agafa'm la veu i posa-li força,

sí

-sal-

Omple'm de l'aigua del mar més pur

-tota-

que els forats se'm col·lapsin i, 

sobretot

alimenta'm això que no veus

que estimes

dóna-li llum d'espelma

-que no s'apagui-

I després de tot

recorda'm que t'ho he demanat jo

 -que ha estat pregària-

Crida'm fort

que necessito fer-me utopia

per a creure'm

que no ho sóc.

Una d'alegre!

Gràcies, amiga M. Roser! (http://petitesesroser.blogspot.com.es/)

... per haver considerat aquest petit racó ventolejat, mereixedor de ser un Liebster Blog.

... pel somriure que se m'ha dibuixat quan he vist el regal que m'has ofert.

... pels ànims, des del primer dia que vam coincidir en aquesta "escena bloggaire", amb els teus comentaris.

I els meus 5 escollits són:

- El cau de Calpurni, per l'esforç, l'homenatge a la poesia:

http://calpurni.blogspot.com.es/

- Intercanvi, per la llum que en desprenen les paraules:

http://pep-climent.blogspot.com.es/

- Historias a destiempo, per la bona prosa, el plaer de llegir:

http://www.historiasadestiempo.com/

- El racó de sa lluna, per la dolçor que transmet, i per la lluna: http://elraconetdesalluna.blogspot.com/

- Teràpia literària, per l'esforç de vestir-se els pensaments i compartir-los: http://fenterapialiteraria.blogspot.com.es

Per a tots cinc, si us ve de gust participar, heu de fer el següent:
1- Posar la imatge del premi al vostre bloc.
2- Escollir a 5 blocs més, d'entre els vostres seguidors. No poden formar-ne part aquells que tenen més de 200 seguidors.
3- Posar un comentari als blocs dels vostres escollits donant la notícia, per tal que se n'assabentin.

És una iniciativa bonica!

La sapiència dels dies tristos

El dia d'abans havia sofert molt.

No havia estat un d'aquells patiments aterradors, de vestits negres o pintura barrejada

– no –

era l’adonar-se’n d’una flor que feia temps que no regava.

Era, més aviat, algú sortint al balcó de casa i advertint, amb esglai d’ànima, que fa molts dies que no alimenta una de les seves plantes, la més preciada.

El sentiment va aparèixer i, segons després d'haver-lo entrevist, de reüll, al mirall - llumeta gris a l'altura de l’estómac -, s'havia assegut a la tassa del vàter, amb la tapa tancada, amb la porta tancada, només buscant un espai que li permetés perdre temps. Necessitava que les hores que li restaven a la tarda d'aquell dia degotessin, una a una, totes les seves forces, per tal que morís el més aviat possible.

Sabia que era capaç de perdonar els altres.

Ho havia fet diverses vegades, durant la seva jove existència, i se n’havia sortit prou bé.

Què fàcil és culpar els altres, què senzill és fer-se la casa sol!  

Però com costa viure-hi sense qui estimes.

I de què serveix, llavors?

Va obrir l’aixeta de la dutxa. Va posar-s’hi a baix. Vestida. Amb els ulls tancats. I va decidir que aprendria a perdonar-se els errors.

Que aprendria a no oblidar-se.

Que no s’oblidaria més.

Un captaire de llum s'entaula amb la lluna

De pròpia veu


Com cou el desgrat mentre resta plena la lluna
com s'atansa
invisible
-entre matolls-
el pou del càstig.

I em condemnareu
em condemnaràs
els dies de fosca.

Mentre duri aquesta pena
perquè ella ja no t'enlluerna
-l'has renegat-
com gosset abandonat a la cuneta
et sentiràs perdut
-fonedís-.

Però t'hauràs extraviat tu!

I imploraràs
desesperat.
Captaire de la seva llum.

No creure l'invisible.
Entreveure papallones
i proferir que són allà
-només-
perquè les pots toquerejar.

Oh, desagraït!
-que tot se t'ha donat
i encara-
malaguanyes els teus sentits!

I per què saps tu,
-incrèdula innocència-
que el que visten els teus ulls
és l'únic
l'autèntic?

I què en saps tu
de les primaveres que entreveig
entre els meus arbres?
I entre els teus.

Qui només obeeix el que toca
-cop d'ull prim-
serà pobre sempre.