La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

viernes, 26 de octubre de 2012

Bufem-dents-de-lleó



I van asseure's a l'esglaó de l'entrada. El suau vent que bufava arrastrava les històries del barri d'estudiants on es trobaven, algunes ràfegues venien, fins i tot, de l'altra punta de la ciutat. Però mai s'entenien els finals, fos perquè la terra barrejada no ho permetia, o perquè cap estava acabada.
El món era dolç. Si li haguessin preguntat, la Chloé hagués respost que de caramel de xocolata.

Amb espant d'enamorats es miraven i anaven descobrint-se, a ells mateixos, des del mirall de l'altre. De tant en tant, el reflex els regalava moments d'una màgia tant viva, que només s'explicaven amb llàgrimes de "gràcies" (aquestes són les que pesen i, del cop sec al terra en fan un forat petit, d'aquest, en dues hores, en naix una flor blava).

L'objectiu era aprendre a estimar-se amb la força dels colors, i no amb les paraules (despullar-se l'amor de tota premissa apresa i deixar que fos autèntic). Era desterrar tot alfabet imposat i crear-se el seu.
No podien permetre que, dins el seu univers, tinguessin cabuda normes dels altres. Dels qui no en coneixien res.

Pensaven que tot allò, inèdit, nascut de l'arc de mil colors dels dos, seria real. De veritat.

I bufaven fort cada cop que apareixia una d'aquelles paraules.

martes, 9 de octubre de 2012

Presó

L'eclosió de les forces oposades mai no pot.

Els colors forts que es barregen dins l'aire de l'estança i creen una paleta, inèdita, de tonalitats. Les olors que conformen una nova olor, perquè no és possible de separar-les, perquè no estem parlant de l'aigua i l'oli. Els cabells que moren i queden als llençols i que acabes per no diferenciar perquè són tots foscos i negres.

És crear l'obra més important del món. Del teu. 

Van ser moltes llunes de plata. 

I una nit, ella, va ser sacsejada de la terra, de l'arrel, i va plorar molt. No podia posar paraules perquè allò que li passava, dins el seu món, fins aquell precís moment, no tenia definició.

Però com sempre, cada limitació de la ment és una palmadeta a l'esquena de la naturalesa salvatge. Només una frase li sortia de les entranyes: "Em sobra el cos, em sobra el cos...". I quin dolor més despiadat, el sentir que no pots desvestir-te de tu mateix, per quedar-te amb l'essència del que ets. La llumeta. L'eclosionar per fondre't TOT. 

L'acabar l'obra, rematar-la i regalar-li l'estigma a la terra. 

L'ofrena final que no és més que el principi.

I l'abraçava fort i ell preguntava que per què, i reia perquè no comprenia. 

I ella no arribava.

I no podia desvestir-se més. 

jueves, 26 de julio de 2012

Visca la vida


"Espero alegre la salida
y espero no volver jamás."

Frida Kahlo


(Un cos
-ombra quieta, immòbil, gairebé inexistent-
prepara munició
l'armament necessari.)



És possible ser
pell de neu que es desfà
-desert tota-
i lliurar-te a la batalla
del sangrar per dins?

domingo, 15 de julio de 2012

lunes, 25 de junio de 2012

Solsticis i nits de Sant Joan


Dels moments de mel i sal només en restaven les formigues. Caminets i muntanyetes per tota la casa. S'havia proposat seguir-les, arribar fins al final, el principi. Trobar el foradet, l'esquerda i observar-les silenciosament. Calia aprendre'n tant, d'elles! Després, posaria la música aquella tibetana, la que fa que marxin sense haver-les de matar, per allò de respectar la vida. Per allò d'estimar i prou.
Seguiria amb la tasca de desaprendre totes aquelles premisses humanes, buidant el pou per a omplir-lo, piano piano, de l'autenticitat de l'ànima.
Seguiria el caminet fins arribar al punt d'inflexió. Allà on la saviesa havia topat amb la socialització, el moment del gran dol, quan la religió va desdibuixar la màgia.

Arribaria.

I el final del conte seria diferent.

Les dones cridant: "Sí, sóc bruixa, i què?"
I ells respectant.
I ells admirant.
I aprenent.

Si tanco els ulls les veig.

Veïnes, amigues, àvies, germanes...
Totes.

I jo.

viernes, 1 de junio de 2012

Divinitats absurdes



I ens agafàrem les mans
-fort-
els braços formant un cercle
miràrem avall
-a dins-
i trobàrem un món
i veiérem tanta vida
-als rius-
que sentírem por.

Fou llavors
quan creàrem l’exèrcit.

I visquérem moltes llunes
sabent-nos invencibles
-divinitats absurdes-

Quan l’amenaça va ésser:
amagant-se entre els meus cabells
refugiant-me dins els seus ulls.

I ens agafàrem les mans
-sense forces-
els braços formant un cercle
miràrem avall
-a dins-
i trobàrem un imperi arrasat
i veiérem tanta mort
-arreu-
que ens alleugeràrem.

lunes, 21 de mayo de 2012

Figureta

"Hi ha dies
 en que totes les dones 
que he estat
 em criden a dins."


Recorda'm
-amor-
quan et pregunti què hi faig aquí,
que algun dia
-pocs, algun, gairebé cap-
he escrit coses boniques.

Canta'm les fugides a la lluna
-la desmesura-
el cosir-me les entranyes a la terra
-la por a volar-

Recorda'm
-amor-
quan em miri les mans i no les cregui meves,
que no ho són,
que hi sóc, 
que van ser-me l'ofrena.

I pinta'm el cos,
fes-me figura,
modela'm les formes
-els racons-

Els colors que irradio: 
difumina-me'ls!
 -M'agrada el blau, el lila, el vermell foc-
Ho saps, oi?

Agafa'm la veu i posa-li força,
sí
-sal-

Omple'm de l'aigua del mar més pur
-tota-
que els forats se'm col·lapsin i, 
sobretot
alimenta'm això que no veus
que estimes
dóna-li llum d'espelma
-que no s'apagui-

I després de tot
recorda'm que t'ho he demanat jo
 -que ha estat pregària-



Crida'm fort
que necessito fer-me utopia
per a creure'm
que no ho sóc.