Dels moments de mel i sal només en restaven les formigues. Caminets i muntanyetes per tota la casa. S'havia proposat seguir-les, arribar fins al final, el principi. Trobar el foradet, l'esquerda i observar-les silenciosament. Calia aprendre'n tant, d'elles! Després, posaria la música aquella tibetana, la que fa que marxin sense haver-les de matar, per allò de respectar la vida. Per allò d'estimar i prou.
Seguiria amb la tasca de desaprendre totes aquelles premisses humanes, buidant el pou per a omplir-lo, piano piano, de l'autenticitat de l'ànima.
Seguiria el caminet fins arribar al punt d'inflexió. Allà on la saviesa havia topat amb la socialització, el moment del gran dol, quan la religió va desdibuixar la màgia.
Arribaria.
I el final del conte seria diferent.
Les dones cridant: "Sí, sóc bruixa, i què?"
I ells respectant.
I ells admirant.
I aprenent.
Si tanco els ulls les veig.
Veïnes, amigues, àvies, germanes...
Totes.
I jo.
