"Le désespoir est assis sur un banc"
Jacques Prévert, Paroles (1945)
I estava allà.
Assegut en un banc del parc.
Quan va rebre la carta, dies enllà, no havia pensat en la probabilitat de que, ella, la nena que va ensenyar-li a estimar, la raó de tota la seva vida, -de no haver abandonat-, la resposta a la seva existència, no el reconegués. Quantes vegades havia obert la llibreta on tenia, ben amagada, la seva vella i arrugada fotografia? Quantes vegades havia necessitat recórrer a la nostàlgia de la seva antiga història, a la creença que encara, fos on fos, ella era viva, per a animar-se a continuar respirant baix aquest cel? La llista de moments era interminable i en pensar-ho, ara, sentia por.
Però aquesta no era la mateixa feresa que li va omplir les entranyes el matí del 29 d'octubre de 1936, acomodant-se dins seu com un paràsit.
El dia en que la mare va dir-li que l'Èlia havia marxat.
Va quedar-se callat.
La ment anava molt ràpid, molt, però no sabia per què el cos havia deixat de fer-li cas. Encara que, en realitat volia saber-ho tot:
- On?
- Per què?
- Amb qui?
- Quan tornarà?
- Per què no ho has impedit?
- Però no veus que fora d'aquí no coneix ningú?
- Què farà quan se senti sola?
Havia mantingut llargues converses amb el sentiment. Sí, en Leonard havia intentat tant feroçment crear-se un món on pogués viure, que havia acabat per no distingir entre la realitat i la seva pròpia imaginació. Com aquell dia que anava pel carrer i va veure un cavall verd.
Va parar.
Va respirar fons (tres cops, com li deia la mare).
Va tancar els ulls.
Un minut.
Va obrir-los.
Va mirar en direcció a la coordenada exacta, el lloc on un minut abans havia vist el cavall verd.
Però encara hi era.
Va parar la primera persona que passava pel seu costat i la que passava pel seu davant i pel darrere i també va entrar a botigues.
I a cada una preguntava el mateix: "què hi ha un cavall verd, just allà?, on senyalo?"
Va haver de repetir dues o més vegades la pregunta, ja que els individus li responien amb una rialla de fotesa o una caiguda d'ulls de poca paciència i poc temps per perdre o, i això sí que li feia mal, un somriure amb llavis tancats de "pobre boig".
Per tant, no és difícil comprendre que en Leonard pogués mantenir, -amb la normalitat del qui es mira el seu propi reflex, de reüll, a cada aparador que creua esperant trobar la seva imatge i comprovar així que encara és viu o del qui creu feroçment que, cada cop que una fulla d'arbre perenne li cau just davant els peus és perquè alguna cosa molt bona li està a punt de passar- converses amb la por. Normalment, quan ho feia, intentava resultar-li ofensiu, decebedor. Pensava que ella marxaria si comprenia que no era digne de ser el seu sustent. És menyspreava a ell mateix i la omplia, a ella, de floretes. Però no, anys més tard va comprendre que aquell joc no feia més que alimentar-la, nodrir-la.
El fet és que en Leonard, l'ancià de vuitanta anys, encara estava assegut al banc, aparentant-ne noranta. De fet, ell, en aquells moments, se sentia l'home més vell del món. La seva postura, lleugerament inclinada cap endavant, era causada per una malformació accentuada pels anys. "Quasimodo", li cridaven pel barri.
Però només els nens.
Al principi, ell, remugava, ho feia fluix i sense obrir molt la boca, com si les dents no volguessin separar-se del tot per a no permetre que s'entengués res del que deia.
Però en Leonard no ofenia mai ningú.
I ni que volgués.
- Leo?
- Èlia?
En aquell instant precís, en Leonard va visualitzar-se arrastrat per un riu. Els sediments li omplien la pell de cicatrius i senyals. Tot ell quedava cobert d'una capa marró-verdosa. No s'entreveia ni la punta dels dits dels peus. El cas és que aquesta cuirassa li havia amagat, que no apagat, -ja que en Leo tenia la capacitat il.limitada de no perdre mai l'esperança, de bades no havia estat practicant-la tota la vida-, la llumeta aquella que portem tots quan sortim del ventre de la mare i que vol significar: "innocència", convertint-lo en l'ateu més ateu del món.
I va ser perquè hagués estat molt fàcil creure que, la nena de deu anys que ara tenia al davant i que responia al nom d'Èlia, era un àngel. Un àngel del cel, enviat pel mateix Déu, per tal de respondre-li totes les seves pregaries.
Però el problema és que ja no hi creia, amb Déu.
"Merda".
Va pensar.
- Sóc la néta de l'Èlia.
Silenci.
- Sóc un bon amic de la teva àvia. I, no és que la teva companyia em desagradi, ni molt menys, però l'esperava a ella.
Silenci de fulles que cauen dels arbres.
Silenci de rialles de nens que es gronxen.
Silenci d'insectes que es desperten.
- Ahir vaig trobar la carta que va enviar-li a la meva àvia dins la butxaca de la seva jaqueta gris. Per això he decidit venir. No volia que pensés que ella no volia veure'l. Tot el contrari. Sempre va parlar-me'n molt de vosté, Leo.
- "... va parlar-me'n?"
- La meva àvia va morir fa una setmana. Això és per a vosté.
La petita Èlia va allargar el braç i va acostar-li, a en Leonard, un paper arrugat.
En Leonard va voler desfer els plecs del paper, però les mans li tremolaven massa per a poder-ho fer.
Va voler llegir-lo, però les llàgrimes li havien cobert la retina i, com no podia assecar-se-les perquè tenia les mans ocupades subjectant-lo, - era necessari fer-ho amb les dues, no fos cas que, amb la poca força que li quedava als canells, desgastats per la humitat, li caigués al terra i no arribés a saber, mai, què hi posava-. Va quedar-se quiet, observant la immensitat blavosa que les llàgrimes li regalaven.
Va intentar creure's que allò que veia era la porta al paradís.
Però no.
L'Èlia va agafar-li la mà.
Li va apretar fort.
Ell va distingir una figura esbelta, fina, entre les tonalitats blavoses del seu nou cel.
Va saber que era ella.
I, submergint-s'hi tot,
va córrer a abraçar-la.
