Hi ha cors que s'acompassen

"Hi ha moments en els quals la vida sembla que pari. Els rellotges no ho fan, no, però dos cors que viuen amagats dins de dos cossos que ni es coneixen, es creuen, ho fan i, sense tenir-ne consciència, deixen de bategar mig segon, i és perquè han d'acompassar-se, aquesta n'és la seva missió, ho han de fer perquè van estar creats per a trobar-se  i, quan es troben, sempre passa, quan es troben la vida sembla que pari." 


Va aturar-se al seu davant. No va dir res. Sabia que no feia falta. Coneixia la sensació. L'havia viscut feia molts, molts anys durant una nit glaçada, quan vivia a la ciutat.


I va recordar-ho perfectament: la llum brillant l'envoltava, la suau corrent elèctrica  li recorria cada múscul del seu esquelètic cos i aquell tremolor que només ella sabia que no era de por.

"Va ser el tremolor més agradable de la meva vida", es repetia.
I és que mai abans s'havia sentit tant viva, perquè, i això ho sabria més tard, un no viu perquè respiri.

Perquè respirar no significa viure.
Igual com no tots els que miren, veuen.
Igual com no tots els que escolten, senten.

Va necessitar dos minuts per a xiuxiuejar a l'orella de l'amiga de l'ànima.
- "M'he enamorat".
- "De qui?" Va preguntar l'amiga. Tres, quatre vegades.
Potser més.

La sala estava plena de gent. N'hi havia tanta que, fins i tot, alguns assomaven el cap des de fora, deixant que les cortines de seda s'entreobrissin i que els reflexos de llum del bar entressin, espies, sense cap permís.

- "Laura, què m'escoltes? De qui?"
- "Allà".

 I va assenyalar a un noi de grenyes llargues i barba, malvestit i desgarbat que, recolzat damunt un piano, resseguia amb la mirada, totalment abstret de la realitat, un paper fet malbé.

- "Però, el coneixes?"

De tota la vida. D'abans. De sempre.

Però la Laura, aquesta vegada, no va dir res.


Des d'aquella matinada de desglaç havien passat moltes, moltes llunes.
I la Laura ja no era la mateixa.
De vegades, volia tornar enllà, temps enrrere, i fer-se recordar a ella mateixa, d'alguna manera, que algun dia havia estimat sense por. Que n'havia sabut i era fàcil.


- "Per què oblidem amb tanta facilitat la saviesa amb la que naixem, la puresa que se'ns regala, i ens deixem contaminar?"
- "El fet és que sempre hi ha històries d'amor. Però només cal que ho entenguis.Quan reconeixes algú, en una botiga, dins el metro, pel carrer... tan és, però quan ho fas, no esperis que l'altra persona també ho faci. Aquest n'és l'error. De vegades calen mesos, anys, per a que l'altre desperti, recordi i et reconegui. En el pitjor dels casos, mai ho fa. El temps que necessita no el trobarà en aquesta vida. No, perquè potser no el té, potser el requereix per a algun altre afer que també ha d'aprendre. Potser serà durant la pròxima, la que vindrà. O potser, simplement, ara, no ha de ser. I què és estimar si no respectar el temps de l'altre?"

Estima sense esperar.

Estima sense tocar. No en fa cap falta!

Perquè l'amor és a l'ànima i, aquesta, ni en té ni n'entén, de matèria."



Va haver de ser ell qui pronunciés paraula. La Laura havia quedat palplantada, sense obrir boca.

-"Ens coneixem, veritat?"

I van somriure's.