Retall d'ànima

De pròpia veu

(...) I jo sento que li dono tot. Si està trist li acarono la grisor i li trasmudo la forma, si plora em bec les seves llàgrimes just abans que li inundin les entranyes amagant-li’n el regust salat, si sent melangia canto, recito en veu alta frases de grans poetes, poetesses, tot anestesiant la seva pena. I passa que, de vegades, em neix una necessitat irrefrenable a l’estómac, volcà d’estómac, i em regalimen allaus de sang i foc per les artèries que m’ofeguen els sentits, tots. I llavors necessito que em rescatin, que em netegin per a no morir-me d’ofec, però passa que moltes d’aquestes vegades no ve ningú. I m’empasso el foc i la sang i em queden els plecs de la pell plens i la boca seca.

I penso que jo li dono tot. Si està trist em menjo la seva tristesa, l’engoleixo i la transformo en flor i ho faig només per a oferir-li en ofrena. Té, li dic, el meu obsequi, fins i tot la teva pena pot ser maca, què ho veus que pot?

Sóc l’alquimista del seu invisible, modelo les formes i li torno adaptades al seu cos, les canvio vestint-lo a la seva mida. Amb exactitud.

També passa que, durant la primavera de l’ànima, es rega tots els racons i s’omple de terra fèrtil i li neixen fulles. Mentre dura aquesta estació, brilla molt. Miro com s’apropa, camina i se m’apropa perquè està content i ve a abraçar-me, i a mi m’enlluerna perquè té el cos cobert de cuques de llum. I somric amb felicitat efímera perquè li corretegen amunt i avall i penso “tot tu ets una cuca de llum, amor, com brilles dins la primavera de l’ànima”. Egoistament però, tendeixo a creure que he estat l’espurna accidental que l’ha tocat, d’esquitllada, i l’ha encès. Però bé sap la meva ànima que m’emmiralla la ment, detestablement tant humana, i que la realitat no té per què ser així. (...)