De pròpia veu
Com cou el desgrat mentre resta plena la lluna
com s'atansa
invisible
-entre matolls-
el pou del càstig.
I em condemnareu
em condemnaràs
els dies de fosca.
Mentre duri aquesta pena
perquè ella ja no t'enlluerna
-l'has renegat-
com gosset abandonat a la cuneta
et sentiràs perdut
-fonedís-.
Però t'hauràs extraviat tu!
I imploraràs
desesperat.
Captaire de la seva llum.
No creure l'invisible.
Entreveure papallones
i proferir que són allà
-només-
perquè les pots toquerejar.
Oh, desagraït!
-que tot se t'ha donat
i encara-
malaguanyes els teus sentits!
I per què saps tu,
-incrèdula innocència-
que el que visten els teus ulls
és l'únic
l'autèntic?
I què en saps tu
de les primaveres que entreveig
entre els meus arbres?
I entre els teus.
Qui només obeeix el que toca
-cop d'ull prim-
serà pobre sempre.
Pobra i magra. M'hi manca la veu, en aquest ordinador. Tan aviat com pugui, tornaré vers el poema per escoltar-lo en la vostra veu.
ResponderEliminarGràcies, Jordi! Ja em diràs que et sembla! És el primer cop que ho faig, i ara que ho torno a escoltar hi veig moltes errades, però ha estat tot un atreviment per la meva part, i només per això ja n'estic satisfeta.
EliminarUna abraçada!
Excel·lent. Torna-hi quan vulguis. S'agraeix.
EliminarM'agrada molt el títol d'aquest post i la foto s'hi escau d'allò més bé. Una bonica metàfora.
ResponderEliminarEl captaire i la lluna plena...Però els dies de la foscor no tenen perquè ser tristos, només cal pensar que la lluna tornarà a enlluernar al captaire de llum...
La innocència, a voltes, és molt incrèdula, precisament per la seva pròpia esència.I no sé si les dues primaveres tenen coses en comú...
I és veritat, qui és estret de mires , sempre serà pobre!!!
Oh, i que guapo, això de dir el teu poema, tens una veu bonica
i recites molt bé. jo ho he fet alguna vegada, però només llegeixo.
Bon cap de setmana.
Què bé que t'agradi l'àudio, M. Roser! Sempre llegeixo en veu alta, a casa, les coses que escric. I m'encanta fer-ho. M'havia d'atrevir!!!
EliminarEspero que la lluna torni a enlluernar al captaire de llum molt, molt aviat.
Moltes gràcies i un petó!
Nasara, no deixis mai d'expressar el que portes a dins. Amb veu, amb paraula, sempre clara, tu no seràs mai pobra, perquè vas néixer rica per dins. Petons i bon dia.
ResponderEliminarRoser, quines paraules més boniques! Mentre segueixi viva necessitaré expressar-me, d'una manera o altra, però ho hauré de fer.
EliminarMoltes, moltes gràcies!!
Una abraçada ben forta!
Qui només obeeix el que toca
ResponderEliminar-cop d'ull prim-
serà pobre sempre.
Què cert. :) M'encanta la iniciativa de recitar el poema, quina veu més dolça.
Gràcies, Verba!!! La veritat és que m'he divertit molt fent-ho :) i, escolta, com n'és de terapèutic sentir la teva pròpia veu i escoltar-te per anar netejant errades...
EliminarUna abraçada!
Les lletres sonen diferent quan s'articulen en veu alta. M'ha encantat sentir-te llegir, tot interpretant els versos.
ResponderEliminarNo sé si coneixes altre blog veu: http://sala-delectura.blogspot.com/, en el qual m'agradaria que hi participessis, si vols.
Una abraçada.
No el coneixia, Pilar. Serà un goig molt gran per a mi poder-hi participar!
EliminarQuantes coses portes entre mans! Aquest bloc és molt interessant!
Quan ho tingui preparat et passaré un email a l'adreça que figura al bloc.
Moltes gràcies, una abraçada!