La sapiència dels dies tristos

El dia d'abans havia sofert molt.

No havia estat un d'aquells patiments aterradors, de vestits negres o pintura barrejada

– no –

era l’adonar-se’n d’una flor que feia temps que no regava.

Era, més aviat, algú sortint al balcó de casa i advertint, amb esglai d’ànima, que fa molts dies que no alimenta una de les seves plantes, la més preciada.

El sentiment va aparèixer i, segons després d'haver-lo entrevist, de reüll, al mirall - llumeta gris a l'altura de l’estómac -, s'havia assegut a la tassa del vàter, amb la tapa tancada, amb la porta tancada, només buscant un espai que li permetés perdre temps. Necessitava que les hores que li restaven a la tarda d'aquell dia degotessin, una a una, totes les seves forces, per tal que morís el més aviat possible.

Sabia que era capaç de perdonar els altres.

Ho havia fet diverses vegades, durant la seva jove existència, i se n’havia sortit prou bé.

Què fàcil és culpar els altres, què senzill és fer-se la casa sol!  

Però com costa viure-hi sense qui estimes.

I de què serveix, llavors?

Va obrir l’aixeta de la dutxa. Va posar-s’hi a baix. Vestida. Amb els ulls tancats. I va decidir que aprendria a perdonar-se els errors.

Que aprendria a no oblidar-se.

Que no s’oblidaria més.