La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

lunes, 14 de mayo de 2012

La sapiència dels dies tristos


El dia d'abans havia sofert molt.

No havia estat un d'aquells patiments aterradors, de vestits negres o pintura barrejada

– no –

era l’adonar-se’n d’una flor que feia temps que no regava.

Era, més aviat, algú sortint al balcó de casa i advertint, amb esglai d’ànima, que fa molts dies que no alimenta una de les seves plantes, la més preciada.

El sentiment va aparèixer i, segons després d'haver-lo entrevist, de reüll, al mirall - llumeta gris a l'altura de l’estómac -, s'havia assegut a la tassa del vàter, amb la tapa tancada, amb la porta tancada, només buscant un espai que li permetés perdre temps. Necessitava que les hores que li restaven a la tarda d'aquell dia degotessin, una a una, totes les seves forces, per tal que morís el més aviat possible.

Sabia que era capaç de perdonar els altres.

Ho havia fet diverses vegades, durant la seva jove existència, i se n’havia sortit prou bé.

Què fàcil és culpar els altres, què senzill és fer-se la casa sol!  

Però com costa viure-hi sense qui estimes.

I de què serveix, llavors?

Va obrir l’aixeta de la dutxa. Va posar-s’hi a baix. Vestida. Amb els ulls tancats. I va decidir que aprendria a perdonar-se els errors.

Que aprendria a no oblidar-se.

Que no s’oblidaria més.

20 comentarios:

  1. Si alguna cosa he après és dels errors.
    I és molt sa per l'esperit saber-se perdonar.
    Crec que és essencial.
    I els dies de culpa són necessaris per fer-se gran.
    M'agrada tal com ho expliques.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. "... els dies de culpa són necessaris per fer-se gran", m'encanta.

      Gràcies!!

      Una abraçada!

      Eliminar
  2. I després de perdonar-se un mateix i als altres, què queda?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Podem omplir el buit que deixin els sentiments de culpa amb coses maques, no?

      Et diria que queda tot.

      Tota una vida amb menys pes a l'esquena. Potser així ens cansarem menys, potser així arribarem una mica més lluny.

      Gràcies per la visita!
      Una abraçada!

      Eliminar
  3. M´has fet pensar Nasara amb aquest relat, és cert que moltes vegades no sabem perdonar-nos el errors, de vegades perquè estem més pendents dels altres, encara que sigui pel bé dels altres... i només quan ens adonem, podem alliberar-nos d´aquest pes.

    Una aferradeta nina!

    ResponderEliminar
  4. Sí, sa lluna, cal no oblidar-nos de nosaltres mateixos!!! :)
    Gràcies per la visita!

    Una abraçada!

    ResponderEliminar
  5. Aquest ventim d'aigua ens ha ben exculpat. Això sí: ara hi trobem a faltar la veu.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Jordi, fa uns quants dies que me'n queda poca, de veu. Provaré de recuperar-la aviat per a poder afegir un àudio.
      Gràcies per tornar!
      Un petó!

      Eliminar
  6. Respuestas
    1. Anònim, gairebé ho encertes del tot. Però allà on jo vaig estar, Burkina Faso, els nens no m'anomenaven Toubab, sinó Nasara, d'aquí que m'anomeni així al bloc :)

      Gràcies per venir i deixar-hi empremta!

      Eliminar
  7. M'agrada molt aquesta frase que ens has regalat "el dolor del que no ha estat i l'enyorança del que esdevindrà"...
    És curiós com ens és relativament fàcil perdonar els altres, però sovint som incapaços de perdonar-nos els nostres propis errors, que cometem com a éssers humans que som...Si volem créixer hem d'aprendre a superar aquest petit (o gran)escull...
    Que tinguis pocs dies tristos i molts d'alegres.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies, M. Roser. Aquests dies m'endinso, decidida, dins el camí del perdó, suposo que m'estaré fent gran... :D
      Molts petons!

      Eliminar
  8. Si no perdonem els nostres errors, acaben convertint-se en una mena d’asfíxia per l'ànima, no? A fi de comptes, les accions equívoques de la nostra vida són les que marquen el nostre destí i ens ajuden a prosperar més que no pas els falsos afalacs! Fins aviat:)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tota la raó, Verba. Els errors poden ser el camí cap a la veritat. Cap a la nostra, la de cadascú.
      Moltes gràcies per tornar!
      Un petó!

      Eliminar
  9. Donar-se als altres, sense oblidar-nos de nosaltres... És una de les lliçons més importants.
    El perdó jo ho entenc com un no judicar, un agafar-nos de la mà i acpmpanyar-nos de manera incondicional. Que jutgin i perdonin els jutges.
    Una abraçada!

    ResponderEliminar
  10. M'agrada molt la manera com entens el perdó, però "l'acompanyar-nos de manera incondicional", encara que em sembla una manera preciosa, també em sembla utòpica. Però m'agradaria estar equivocada.
    Molts petons!

    ResponderEliminar
  11. Nasara, t'he deixat un regalet a casa meva...
    Petons.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies, M. Roser!!! Em fa molta il.lusió!!
      Una abraçada!

      Eliminar
  12. Una ducha fría para regarse a sí misma, como la flor más preciada del jardín. No hay que dejarse marchitar. Que venga luego todo lo demás.

    Un beso.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Este era, justamente, el mensaje final del texto.
      ¡Gracias por volver!

      ¡Un beso!

      Eliminar