de la (no)normalitat

Potser aquest vaivé
aquest sentir-me llarga
tant llarga
-poder tocar el cel amb la punta dels dits i cremar-me els talons amb el foc infernal-
aquest joc del diví
em manté els ulls en la fosca
-hi tinc una bena?-
i m'impedeix apropar la balança.

Sentir el punt mig-mortal allò del "això no m'agrada però no passa res
perquè sé que si em giro tocaré coses molt boniques"

Potser aquests símbols que duc escrits
-a contrallum el cos n'és ple-
havien de ser descoberts
a l'últim capítol.
Potser havien de ser l'última frase.
La reflexió final.
L'aprenentatge de l'últim minut de vida.

O potser no valen res.

Hi ha moments
en què totes les dones que he estat
em criden a dins.