Pols

Ens desgastàvem l’un a l’altre

sabent-nos finits,

coneixent-nos les brases.

La putrefacció dels residus de l’altre

ens omplia les entranyes.

Mentrestant,

les nostres ànimes

- que ja sabien molt bé de què anava allò-

amants infinites

feien l’amor damunt els nostres cossos.

Com més residus creàvem

més s’estimaven,

com més por teníem

-de la màscara de l’altre-

més s’apropaven,

encuriosides.

Llavors, encara no ho sabíem.


Però volíem ser pols.