La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

martes, 3 de abril de 2012

De la primavera: mig de sol, mig d'aigua



- Plou com la primera vegada. L'aigua cau com beneïda, com si fos un regal. I tothom es mulla, avui. Ja ningú gosa obrir paraigües.
- És clar, qui no voldria ser beneït pels déus?

Aquella primavera, mig de sol mig d'aigua, semblava ser com totes. Mirava a través del finestral vestit amb cortines vermelles que tenia just davant i, ara, veia com el sol realitzava intents quasi bé imperceptibles per abraçar els nuvolets mullats amb l'objectiu d'evaporar-los amb la seva calor i tornar a coronar-se rei del cel.
I sí, pocs minuts després, la foscor de la sala on es trobava havia desaparegut, tant, que des del sofà podia entreveure, fins i tot, els minúsculs punts de pols que ocupaven els espais en blanc entre les estanteries i les portes, la taula i les cadires, la catifa i el llum de peu. El dia ha despertat amb la benedicció dels déus de dalt, pensava ella, i somreia, perquè la consciència que, llunes enllà, l'havia condemnat, ara, piano piano recuperada, li otorgava una sapiència d'altre temps que se sabia rellevant.
Les hores se succeïen amb una rapidesa angoixant. Es recordava a ella mateixa de petita, acomodada a una butaca de casa els avis, al despatx, amb la porta tancada. Què havia canviat en ella? Llavors ja buscava soledat, ja necessitava aquest espai eteri on perdre's diariament, ja adorava el silenci de carrers mullats, ja somniava amb països llunyans pintats amb mil colors brillants i ja podia veure-s'hi, amb total soledat terrenal, caminant sense camí, recorrent-los tots. La irrupció d'una cançó que no li agradava l'havia obligat a tornar al moment real, al d'ara, el de sofà i finestral amb cortines vermelles, i tornava a assomar un petit somriure dels seus llavis perquè li encantava viatjar enrrere i endavant, quedar-se mirant un punt fix per a poder sortir de la gàbia que era el seu cos i volar amunt. De fet, aquesta era una de les capacitats d'ella mateixa que més li agradava, amb la que se sentia més ella mateixa. Sabia que era una d'aquelles aptituds que, encara que a ulls externs, estimats o desconeguts, era del tot irrellevant, inclús desagradable o poc útil, havia estat un d'aquells regals que havia après a llegir dins els registres, dins les llunes d'enllà.

- Mira, fixa-t'hi bé, ho veus?
- A què et refereixes? On he de mirar, exactament?
- Els carrers, les voreres, les cases, els semàfors, les persones. Mira-ho tot. Fixa-t'hi bé.
- Flors! Però, d'on surten? De l'asfalt? I per què les persones tornen a obrir els paraigües?


No hay comentarios:

Publicar un comentario