"... y son aquellas que, cual semillas llevadas por el viento, vuelan a través de generaciones, dan lugar a nuevas historias y ofrecen alimento espiritual a muchos pueblos."
Heinrich Zimmer
- Fred. Fa fred rere les finestres.
- Per això les deixo un poc obertes, angelet. Per no oblidar.
Tanco els ulls, els apreto fort.
L’àvia ho feia quan parlava de debò. Ho sé: tot el que ens deia amb els ulls tancats era veritat, tot era sempre, amb ella. De petita, m’encuriosia molt, l’àvia, deia: “abans de dir quelcom a qui t’ho demani és imprescindible contemplar-te l’ànima, llegir-la. Recorda, angelet, l’única veritat és la que dus a dins, aprèn a llegir”.
- Què vol dir, àvia? Què el fred guarda els records? Què els congela?
- Petita sàvia meva, no és el fred el que ens evita l’oblit, sinó el vent. Escolta’l bé, no sents les veus? El vent ens ofereix la saviesa de la naturalesa, de l’univers, però la gent ja no l’escolta, ja ningú sent el vent.
- Àvia, però no l’entenc, què ens diu ara?
- És clar, angelet: algun dia, jo ja no hi seré, petita, algun dia sabràs entendre’l bé.
El sol em converteix els cabells en fils d’or i, de sobte, em pesen. M’assec al banc del parc, - el que es guarden els ancians del poble, gairebé mai queda buit - recolzo els braços damunt els genolls i amb les dues mans m’aguanto el cap. Em pesa massa, de sobte: “és el sol, és el sol... “, se’m recargola el pensament i es dibuixa, dins meu, un cercle infinit.
Esbosso una rialla quan obro els ulls: tot brilla.
“Moltes llunes enllà, la gent del poble mirava el cel cada nit esperant les senyals del destí diví que, tal i com sabien, es presentarien en algun moment determinat i imprevist per ajudar-los a prendre les decisions més sàvies i concloure dolçament, tots els afers que els preocupaven dins les seves vides pobres, mundanes i terriblement solitàries. No se sap ben bé per què, això, un dia, va deixar de ser d’aquesta manera: de sobte, un aire molt dens va posicionar-se baix les estrelles, damunt els sostres de les cases, de les copes dels arbres més alts, i ja ningú va poder mirar mai més l’oracle del cel. Avui dia, molt de tant en tant, l’aire dens ens regala pocs minuts de claredat, diuen que els àngels, intentant remediar aquest trist succés van convèncer l’aire dens –les negociacions van durar anys- per a permetre als humans claredat durant cada solstici. Per això els solsticis són tant importants, perquè ens regalen la veritat. I la veritat només existeix quan aprenem a llegir-la, ja que és l’alfabet inèdit més valuós del món.”
L’àvia deia que, quan ella no hi fos, ja sabria entendre el vent, però jo no m’ho creia. No podia pensar que algun dia, jo, podria mirar el món amb uns ulls tant plens d’amor com els d’ella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario