La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

viernes, 26 de octubre de 2012

Bufem-dents-de-lleó



I van asseure's a l'esglaó de l'entrada. El suau vent que bufava arrastrava les històries del barri d'estudiants on es trobaven, algunes ràfegues venien, fins i tot, de l'altra punta de la ciutat. Però mai s'entenien els finals, fos perquè la terra barrejada no ho permetia, o perquè cap estava acabada.
El món era dolç. Si li haguessin preguntat, la Chloé hagués respost que de caramel de xocolata.

Amb espant d'enamorats es miraven i anaven descobrint-se, a ells mateixos, des del mirall de l'altre. De tant en tant, el reflex els regalava moments d'una màgia tant viva, que només s'explicaven amb llàgrimes de "gràcies" (aquestes són les que pesen i, del cop sec al terra en fan un forat petit, d'aquest, en dues hores, en naix una flor blava).

L'objectiu era aprendre a estimar-se amb la força dels colors, i no amb les paraules (despullar-se l'amor de tota premissa apresa i deixar que fos autèntic). Era desterrar tot alfabet imposat i crear-se el seu.
No podien permetre que, dins el seu univers, tinguessin cabuda normes dels altres. Dels qui no en coneixien res.

Pensaven que tot allò, inèdit, nascut de l'arc de mil colors dels dos, seria real. De veritat.

I bufaven fort cada cop que apareixia una d'aquelles paraules.

6 comentarios:

  1. És molt maco quan te n'adones que, quasi com per casualitat, has creat un món apart amb algú, amb paraules colors i senseacions noves i diferents.
    Avui aquí, el vent també bufa, però no és suau. Bufa de valent, però per més que bufa no porta paraules noves, només records. Records d'aquell món apart...

    M'encanta com escrius!
    Una abraçada entramuntanada!

    ResponderEliminar
  2. El vent sempre recull les històries que troba al seu pas i les escampa arreu i les escoltem i no importa que no s'entengui el final, ens l'inventem...
    Que bonic descobrir-se mirant-se als ulls i que de les llàgrimes en surti un trosset de cel...
    I estimar-se d'una manera diferent, utilitzant paraules inventades per aquell moment tan especial, únic i de molts colors...
    Ara aquí no fa vent, plou!
    Petonets.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. "... que de les llàgrimes en surti un trosset de cel..." :) M'encanta. Gràcies per ser-hi sempre, M. Roser!

      Eliminar
  3. El lenguaje de los colores ya lo inventaron las flores y los insectos. La Madre Naturaleza es sabia.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. De vez en cuando haces poesía... y no te das cuenta ;)

      Eliminar