La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

martes, 17 de abril de 2012

Hi ha cors que s'acompassen

"Hi ha moments en els quals la vida sembla que pari. Els rellotges no ho fan, no, però dos cors que viuen amagats dins de dos cossos que ni es coneixen, es creuen, ho fan i, sense tenir-ne consciència, deixen de bategar mig segon, i és perquè han d'acompassar-se, aquesta n'és la seva missió, ho han de fer perquè van estar creats per a trobar-se  i, quan es troben, sempre passa, quan es troben la vida sembla que pari." 


Va aturar-se al seu davant. No va dir res. Sabia que no feia falta. Coneixia la sensació. L'havia viscut feia molts, molts anys durant una nit glaçada, quan vivia a la ciutat.


I va recordar-ho perfectament: la llum brillant l'envoltava, la suau corrent elèctrica  li recorria cada múscul del seu esquelètic cos i aquell tremolor que només ella sabia que no era de por.

"Va ser el tremolor més agradable de la meva vida", es repetia.
I és que mai abans s'havia sentit tant viva, perquè, i això ho sabria més tard, un no viu perquè respiri.

Perquè respirar no significa viure.
Igual com no tots els que miren, veuen.
Igual com no tots els que escolten, senten.

Va necessitar dos minuts per a xiuxiuejar a l'orella de l'amiga de l'ànima.
- "M'he enamorat".
- "De qui?" Va preguntar l'amiga. Tres, quatre vegades.
Potser més.

La sala estava plena de gent. N'hi havia tanta que, fins i tot, alguns assomaven el cap des de fora, deixant que les cortines de seda s'entreobrissin i que els reflexos de llum del bar entressin, espies, sense cap permís.

- "Laura, què m'escoltes? De qui?"
- "Allà".

 I va assenyalar a un noi de grenyes llargues i barba, malvestit i desgarbat que, recolzat damunt un piano, resseguia amb la mirada, totalment abstret de la realitat, un paper fet malbé.

- "Però, el coneixes?"

De tota la vida. D'abans. De sempre.

Però la Laura, aquesta vegada, no va dir res.


Des d'aquella matinada de desglaç havien passat moltes, moltes llunes.
I la Laura ja no era la mateixa.
De vegades, volia tornar enllà, temps enrrere, i fer-se recordar a ella mateixa, d'alguna manera, que algun dia havia estimat sense por. Que n'havia sabut i era fàcil.


- "Per què oblidem amb tanta facilitat la saviesa amb la que naixem, la puresa que se'ns regala, i ens deixem contaminar?"
- "El fet és que sempre hi ha històries d'amor. Però només cal que ho entenguis.Quan reconeixes algú, en una botiga, dins el metro, pel carrer... tan és, però quan ho fas, no esperis que l'altra persona també ho faci. Aquest n'és l'error. De vegades calen mesos, anys, per a que l'altre desperti, recordi i et reconegui. En el pitjor dels casos, mai ho fa. El temps que necessita no el trobarà en aquesta vida. No, perquè potser no el té, potser el requereix per a algun altre afer que també ha d'aprendre. Potser serà durant la pròxima, la que vindrà. O potser, simplement, ara, no ha de ser. I què és estimar si no respectar el temps de l'altre?"

Estima sense esperar.

Estima sense tocar. No en fa cap falta!

Perquè l'amor és a l'ànima i, aquesta, ni en té ni n'entén, de matèria."



Va haver de ser ell qui pronunciés paraula. La Laura havia quedat palplantada, sense obrir boca.

-"Ens coneixem, veritat?"

I van somriure's.

12 comentarios:

  1. M'agrada com reflexiones sobre les sensacions, de com el cos present un dejà vu. Ànim que ho fas molt bé.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. :) M'alegra que t'agradi.
      Gràcies per seguir-me i pels ànims!

      Eliminar
  2. "Per què oblidem amb tanta facilitat la saviesa amb la que naixem, la puresa que se'ns regala, i ens deixem contaminar?" M'apunto aquesta frase i espero impacient el pròxim relat:)
    "De vegades calen mesos, anys, per a que l'altre desperti, recordi i et reconegui. En el pitjor dels casos, mai ho fa." Estar tota una vida estimant una persona que no et correspon és molt trist, no? Potser depèn del punt de vista amb què ho miris. Un amor inaccessible pot esdevenir, fins i tot, platònic i tenir un cert encant. Un petó i fins aviat!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Penso que depèn de com ho visquis. Si creus que l'amor és una font inesgotable i que aquest, encara que només en forma de pensament, des de la distància, pot arribar a la persona que estimes i curar-la llavors no serà trist, només serà estrany per als que no ho entendran ;)
      Moltes gràcies per visitar-me!

      Eliminar
  3. A mi també m'ha passat amb detertminades persones el que descrius en el text. Quan descric la sensació de manera literària dic: Et vaig conèixer en un somni. El més bonic de tots!
    Preciós encontre.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Quina manera més maca de descriure-ho, Pilar.
      Gràcies per la visita!
      Una abraçada.

      Eliminar
  4. És bonic que dos cors deixin de bategar perquè cal que agafin el mateix ritme que bateguin plegats...
    Es veritat, de vegades donem molt i esperem que l'altre faci el mateix, i això no sempre es possible, no hi ha dues sensibilitats iguals...
    I jo ho diria a l'inrevés, que no tots els que hi veuen miren, ni tots els que hi senten escolten...
    Una trobada molt romàntica!!!
    Petons

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. M. Roser, m'encanta aquesta reflexió: "no hi ha dues sensibilitats iguals", justament perquè a mi, personalment, m'ha costat molt, molt, aprendre-ho. Moltes gràcies per venir! Una abraçada!

      Eliminar
  5. Si sabes abrir los sentidos, las propias experiencias resultan un filón inagotable para escribir.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tienes toda la razón, Adrián. Intentemos vivir con los sentidos despiertos, al fin y al cabo, lo que nos quedará al final del camino serán los recuerdos. ¡Gracias por volver!

      Eliminar
  6. Estic impacient per llegir el teu proper relat:) Fins aviat

    ResponderEliminar
  7. Gràcies per la motivació, Verba volant!
    I per l'alegria!!!
    ;)

    ResponderEliminar