La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

domingo, 29 de abril de 2012

La cerca de la veritat





- Abraça'm -havia pregat a la lluna-.
I semblava que sí.

L'univers sencer l'abraçava.

Estirada a terra mirava amunt el cel i, com si fos un miratge, veia com aquest es replegava pels extrems, s'arrodonia. Era com si algú l'hagués posat a dins una bola de vidre, d'aquelles que contenen  paisatges, d'aquelles que els nens mouen amunt i avall i, de sobte, cauen boles de neu que ho inunden tot d'un blanc pur, de llençols nets. 

Se sentia figureta de porcellana dins una d'aquelles boles.

El desert on descansava era bast, immens, impossible d'imaginar. 
Cabria dins una tassa de cafè tota l'arena que el conformava?
Hi cabria dins una habitació?
Un edifici?
S'enterraria una ciutat amb la totalitat de la seva arena?

No.

De la mateixa manera, la seva ment mai podria comprendre l'abast, profund i extensíssim, d'aquest indret. Possiblement, aquest era el motiu de la seva il.lusió: l'autoengany d'un enteniment tant humà que, coneixent-se els límits, provava irremeiablement a fer-se el vestit amb les seves mides. 

Caminava. Feia tres dies que no menjava res. Els animals que trobava, prims i silenciosos, l'observaven a distància mig encuriosits, però mai s'hi apropaven prou. Mai.

Havia fugit de la ciutat perquè ja no aguantava més. 

- "Qui pot ser feliç en aquest món? Qui? Com podeu llevar-vos cada matí i realitzar tot el seguit de coses inútils, mentre el món plora? No ho veieu? No ho sentiu? Però, esteu cecs?"
- "Ja n'hi ha prou, Èlia!" - li dèien els amics. I la família. I els coneguts.
Tothom.

Va carregar-se la motxilla a les espatlles i va marxar. A dins hi cabia un calçat de recanvi, un parell de pantalons, camisetes i un jersei gruixut. A les butxaques laterals hi va posar roba interior i un parell de coses més pensant que podien ser-li útils.

No sabia on es dirigia. No sabia per què era l'única persona incapaç d'entendre les injustícies humanes i conviure-hi. 

Marxava amb l'única certesa d'entendre.

Una carícia suau va desvetllar-la.
Va obrir els ulls. Al seu davant una figura prima, petita, arrugada. 
Un home del desert, va pensar.

L'home va carregar-la damunt la mula i la va portar a la cabana. Allà, la seva tribu cuidaria d'ella fins que recuperés les forces i pogués reemprendre la marxa.

Amb els senyors del desert va descobrir que les paraules estan sobrevalorades.
S'entenien les mirades. 
Va comprendre el llenguatge de l'univers. 
I l'invisible.

No coneixia quina seria la seva pròxima parada, fins on la portaria la cerca de la veritat, però ja no tenia por. 

Mai abans havia estat tant feliç.

10 comentarios:

  1. " El llenguatge de l'univers, l'invisible" que bé que ho expresses. El llenguatge no són només paraules hi ha tantes maneres d'expressar-se! De totes maneres necessito les paraules que comuniquen directament, els silencis compartits no m'agraden gens. Bon dia Nasara i petons.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Roser, tens raó, a tots ens costen els silencis, penso que és un tema cultural, molt nostre, molt mediterrani. Tant de bo ens ensenyessin des de ben petits a comunicar-nos amb tot el ventall de recursos que tenim i que no sabem. Les paraules són un simple instrument per apropar-nos als altres, però l'essència conté mil colors més. Moltes gràcies per tornar! Una abraçada ben forta!

      Eliminar
  2. I fou ben senzilla la veritat de viure.
    Ens agrada molt.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Què bonic! Afegiria aquesta frase teva com a final perfecte del relat.
      Moltes gràcies per venir, de nou!

      Eliminar
  3. Demana ajuda a la lluna...
    És molt humà que l'enteniment intenti fer-se els vestits a la seva mida, malgrat saber els seus límits... Dins de la bola i cabria tot un món de somnis, envoltat de llàgrimes i silencis...
    De vegades cal no fer-se massa preguntes, si no som capaços de trobar les respostes, però al final ella les troba en la pau de l'univers, resumida en el llenguatge del desert...
    I potser encara no ha trobat tota la veritat, però la lluna la segueix bressolant amb la seva abraçada i se sent feliç...
    Petons de bona nit.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. "... potser encara no ha trobat tota la veritat, però la lluna la segueix bressolant... ". I és que la lluna sempre hi acaba sent, oi? :)

      Moltes gràcies per tornar, per llegir-me, per comentar!

      Un petó!

      Eliminar
  4. L'univers no té límits. Tal vegada aquest sigui el millor atractiu per als rodamons, que el fan seu amb les petjades de vida que deixen marcades en cara recode del camí.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. M'agrada el que dius, Pilar. Tant de bo les petjades de tots els buscadors que s'han atrevit no s'esborrin mai, si més no, que algú les recordi.

      Moltes gràcies! Un petó!

      Eliminar
  5. Bon dia Nasara. Ara, feia uns dies que no podia entrar. De totes totes, que bé que ho fas. Amb la teva veu, encara prenen més volum les paraules i embolcallen els que et seguim. Mira, em passaré bona part del dia rellegint-te. Petons amiga.

    ResponderEliminar
  6. Moltes gràcies Roser. Ara me n'he adonat que em vaig equivocar i l'àudio que hi havia en aquesta entrada no correspon amb el text. Però problema solucionat!
    M'alegra molt que t'agradi el que faig, de veritat. M'anima a pensar que potser sí que puc!
    Una abraçada ben gran!

    ResponderEliminar