La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

lunes, 30 de abril de 2012

Retall d'ànima


De pròpia veu



(...) I jo sento que li dono tot. Si està trist li acarono la grisor i li trasmudo la forma, si plora em bec les seves llàgrimes just abans que li inundin les entranyes amagant-li’n el regust salat, si sent melangia canto, recito en veu alta frases de grans poetes, poetesses, tot anestesiant la seva pena. I passa que, de vegades, em neix una necessitat irrefrenable a l’estómac, volcà d’estómac, i em regalimen allaus de sang i foc per les artèries que m’ofeguen els sentits, tots. I llavors necessito que em rescatin, que em netegin per a no morir-me d’ofec, però passa que moltes d’aquestes vegades no ve ningú. I m’empasso el foc i la sang i em queden els plecs de la pell plens i la boca seca.

I penso que jo li dono tot. Si està trist em menjo la seva tristesa, l’engoleixo i la transformo en flor i ho faig només per a oferir-li en ofrena. Té, li dic, el meu obsequi, fins i tot la teva pena pot ser maca, què ho veus que pot?

Sóc l’alquimista del seu invisible, modelo les formes i li torno adaptades al seu cos, les canvio vestint-lo a la seva mida. Amb exactitud.

També passa que, durant la primavera de l’ànima, es rega tots els racons i s’omple de terra fèrtil i li neixen fulles. Mentre dura aquesta estació, brilla molt. Miro com s’apropa, camina i se m’apropa perquè està content i ve a abraçar-me, i a mi m’enlluerna perquè té el cos cobert de cuques de llum. I somric amb felicitat efímera perquè li corretegen amunt i avall i penso “tot tu ets una cuca de llum, amor, com brilles dins la primavera de l’ànima”. Egoistament però, tendeixo a creure que he estat l’espurna accidental que l’ha tocat, d’esquitllada, i l’ha encès. Però bé sap la meva ànima que m’emmiralla la ment, detestablement tant humana, i que la realitat no té per què ser així. (...)

14 comentarios:

  1. Un paisaje interior precioso, auténtica prosopoesía llena de imágenes cargadas de sensibilidad.

    Un beso.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. ¡Gracias, Adrián!
      Si nos paramos a mirar, encontramos paisajes interiores así...

      Eliminar
  2. De vegades cal ser una mica egoistes, en tota relació hi ha d'haver un espai on cadascú es pugui realitzar, sense interferències, mai s'ha de donar tot, ni alegries , ni penes...
    I de vegades no saps per què, en la primavera de l'ànima tot és diferent i t'enlluerna, però en el fons tu saps que no és més que un miratge...I ensopegues amb la realitat.
    M'agrada molt aquesta referència a les cuques de llum!!!
    Petons.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tens molta raó, M. Roser. Però costa taaant apropar la balança...

      Gràcies!!! Una abraçada!

      Eliminar
  3. M´ha agradat molt la descripció poètica que fas, encara que, com diu la Roser, s´ha de ser una mica egoistes, i procurar no donar-ho tot, que sempre et quedi dintre un raconet a resguard de l´exterior.
    Petonassos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. "... un raconet a resguard de l'exterior." M'encanta i m'ho apunto.

      Moltes gràcies per venir i per comentar!
      Una abraçada!

      Eliminar
  4. Commou el poema en prosa. Com la primavera s'atansa. Abrandat com un volcà. I és molt bo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies, Jordi!
      Que la primavera de l'ànima no deixi d'apropar-se... i que arribi, que arribi del tot!

      Una abraçada!

      Eliminar
  5. Hi ha paisatges interiors que ens modelen, ens emmirallen, ens enlluernen...Am la seva respolendor hipnotitzant.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí, Pilar, hi ha paisatges interiors que t'hipnotitzen tant, que no pots fer menys que posar-los per escrit, canalitzar-los d'alguna manera. Després va bé de llegir-los des de la distància. Jugar el joc d'apropar-t'hi i allunyar-t'hi...

      Gràcies! Una abraçada!

      Eliminar
  6. Bona nit, Nasara,
    M'ha encantat aquest conte, el teu estil, la fascinant forma descriptiva. " la seva tristesa, l’engoleixo i la transformo en flor". No ho podries haver dit millor. Mai no havia pensat en la possibilitat de convertir la tristesa en quelcom dolç. Normalment s'acostuma a ignorar el sentiment d'angoixa, sense saber que tard o d'hora reapareix amb més intensitat. Gràcies per la teva publicació que condueix els lectors inevitablement cap a la reflexió. :-)

    ResponderEliminar
  7. Els teus comentaris, com sempre, són petites píndoles de felicitat. Què bé que t'agradi!
    La possibilitat de poder convertir pensaments o emocions denses en "coses boniques" és un fet que es fa molt patent quan treballes les energies. Quan prenem consciència de la força que tenim... :)
    Gràcies!
    Una abraçada!

    ResponderEliminar
  8. Bonic, ben fet, amb força, interior, "alquimista de teu invisible", transmets....molt bé Nasara. Petons i bon diumenge

    ResponderEliminar
  9. Moltes gràcies, Roser. M'alegra molt que t'agradi.
    Abraçada i bon diumenge!

    ResponderEliminar