La bufada d'avui, diu així:


Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.

Iehuda Amikhai

martes, 24 de abril de 2012

Tantes Dafnes


"Oh, afortunada Dafne,
 que et vas fer immòbil i verda
     per esquivar el tacte d'un déu!"

Elisabeth Smart, A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar (1945)


- Fa temps que vaig deixar de creure en l'amor. En l'amor romàntic, vull dir. Aquell que se t'incrusta a dins i es fa la casa rossegant-te les parets del cor. 
- No parlis molt alt, Teresa, no ho facis -va xiuxiuejar- . Mira el teu voltant. Podria ser qualssevol. 



Apol·l va córrer molt. 
Tant.
Se sentia exhaust.
Quan, finalment, va aconseguir entreveure-la, els ulls d'ella havien deixat de brillar.
No, ja no brillaven. Restaven immòbils.
La mirada clavada en els d'ell. 
Si no hagués estat boig d'amor, hauria sabut que ella mai l'havia estimat.
Però hi ha veritats que, de tant mal com fan, més val no pensar.
Palplantat la mirava i rumiava quins versos. 
Aquell dia descobriria que vestir sentiments amb paraules és feina difícil.
També per a un déu.


Les seves cames, encara que menudes i primes, no sentien fatiga.
Era jove, bonica, forta.
Era jove.
Era forta.
"Qui, humà o deitat, estimaria un arbre?"
Ressonaven ecos.
Paraules del pare.


El cos de Dafne va cobrir-se, molt a poc a poc, d'una fina però dura escorça.
Dels peus, arrels.
Del cabell, fulles.

Apol·lo, amb un gest desesperat, abraçava l'arbre.
Apol·lo, amb un gest desesperat, abraçava Dafne.

I va plorar. 
Tant.
La tristesa d'ell regalant-li vida, a ella.
Les seves llàgrimes sent-li aliment. 
Nodrint-li les arrels.


Tantes llunes contemplant-li els laments.

10 comentarios:

  1. Bon dia. " tantes llunes contemplant els laments" "vestir sentiments amb paraules". quines expressions més clares i com apunten de fi.Em va agradar molt el teu comentari sobre l'últim poema que em vas deixar al blog. "l'oblit" es pot interpretar perfectament com tu ho vas fer. Vas veure la ambigüetat que intentava transmetre: no oblidar els records i no ser oblidada. Salut i bon dia.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bona nit, Roser. M'alegro que t'agradés el meu comentari, la veritat és que vas escriure una poesia molt bonica, estic contenta d'haver interpretat el que volies transmetre. Vol dir que estava realment ben feta i que vaig fer-ne una bona lectura :) Bé per les dues!! Gràcies! Una abraçada!

      Eliminar
  2. Em crida molt el títol del llibre, del paràgraf amb què introdueixes l'entrada. Fa temps que vaig llegir un que es deia: A orillas del río Piedra, me senté y lloré.
    Trobo que és molt complicat l'amor romàntic entre els déus i els mortals. Tal vegada sigui perquè no coincideixen en la forma en què estimen. Als déus, els de l'Olimp, sempre els ha agradat disfressar-se per tal d'aconseguir allò que volen.
    Pel que fa a l'amolr romàntic entre els humans, de vegades és complicat, però existeix. Per a mi, això és l'única cosa que importa.
    M'agrada molt l'atmosfera d'aquesta entrada, el seu aura, que diu sense dir. Gràcies!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pilar, el llibre de Coelho del que parles jo també l'he llegit i, de fet, vaig interessar-me per aquest que porto entre mans ara justament per la semblança entre els títols. De tota manera, tenen poc a veure: mentre els llibres de Coelho sempre tenen aquesta vessant mística i espiritual tant marcada, el de l'Elisabeth Smart és un cant desesperat d'una dona que s'enamora d'un home casat... És preciós i el recomano. Però dur, dur! Moltes gràcies per tornar! Una abraçada!

      Eliminar
  3. La ninfa Dafne, fugint d'un amor poc afortunat amb Apolo, es va convertir en un llorer...És una imatge molt bonica això de convertir-se en un arbre. Les llágrimes d'Apolo, alimentaven les seves arrels...Segons sembla Apolo se'n va enamorar per culpa d'una fletxa que li va disparar Cupido...Totes aquestes històries de la mitologia tenen el seu encant, però de vegades són ben enrevessades i t'hi perds...
    L'amor romàntic entre els humans jo, com la Pilar, penso que sí que existeix...I a mi em sembla l'amor més bonic...
    Petons de bona nit.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. M. Roser, vaig enamorar-me d'aquest mite justament per la imatge que descrius: la dona que transmuta i es converteix en arbre. Klimpt té una pintura preciosa que ho representa.
      Si dic la veritat, jo també hi crec en l'amor romàntic. Em passa que hi crec tant que, alguns dies, vés a saber si per por o què, el rebutjo amb totes les meves forces. Aquelles contradiccions taaant humanes...
      Gràcies per tornar, i per deixar-hi constància.
      Un petó de bona nit!

      Eliminar
  4. L'arbre i Dafne. T'enviem una gran abraçada. Sense defallir.

    ResponderEliminar
  5. Gràcies, Jordi! Per l'abraçada i la visita!

    ResponderEliminar
  6. Quin nom més bonic que tens. Et seguiré, m'agraden els teus relats.

    Estel

    ResponderEliminar
  7. Estel, em fa molt feliç que, volant volant, hagis arribat a aquest raconet. I encara me'n fa més que t'agradin els meus escrits. Per a ser-te sincera, he de dir-te que aquest no és el meu vertader nom, però que durant un mes de la meva vida (un dels més feliços) van anomenar-me així, i que també em sembla molt bonic. Moltes gràcies per venir i seguir-me!
    Una abraçada1

    ResponderEliminar