-
Les paraules tenen més força que el vent. Va dir.
El silenci va apoderar-se de l'habitació. Ella ja ho sabia, això. Però hi havia més coses, havia de parlar-li d'algun aspecte més, no només eren les paraules, hi havia quelcom petit i important que passava desapercebut. Pensava en els nadons. I imaginava una infermera dient-li a un dels petits "què bonic ets!" amb veu dolça i amable. El nadó somreia amb la pupil.la dels ullets amb els que, feia molt poques hores, començava a descobrir el món. Ara n'imaginava una altra. Aquesta seria, amb veu freda, com d'aigua congelada. "Què bonic ets!". I el nadó plorant desconsoladament, llàgrimes tèbies regalimant-li la pell de cotó fluix. És això. Estem oblidant que les paraules per elles mateixes són mortes i que nosaltres, anomenant-les, donem la vida.
- La manera en com et neixen les paraules i la vibració en la qual les regales al vent són els vertaders secrets.
La mestra, després d'aquesta aportació important, va considerar que les hores lectives del dijous podien donar-se per finalitzades. La lliçó havia donat els seus fruits més d'hora que de costum, i la nena mereixia esbarjo.
Se n'anava cap a casa satisfeta. Avui havia après, per ella mateixa, una cosa molt important. Mentre caminava, vora la mar, rumiava si el pes que portava sobre l'estómac (o era sobre el cor però ja se'n ressentien altres òrgans?) serien les paraules no dites mai, les nascudes des de la por o les dites amb vibració de fred. Potser totes, pensava, i hagués volgut convertir-se en dibuix per a poder-se esborrar, sense esforç, tot aquell batibull.
Calia que no oblidés però, el lloc on reposaven les que li dirigien a ella. Aquestes poden ser mortals. I va imaginar un home i una dona al menjador d'una casa. I ell dient-li ja no t'estimo més i ella aspirant l'últim alè i desplomant-se a terra. Quan el Miquel em va dir, l'any passat, que ja no volia ser més el meu amic vaig plorar molt i per la nit pensava que, amb el mal que sentia a dins, no era possible que despertés el matí següent. No creia possible que el meu cos aguantés, però sí.
La nena encara no sabia, perquè tot hauria d'arribar, que la sensibilitat roenta que ja li cremava els sentits seria el do més preciat que tindria, però també la feblesa més important. I seria noia jove coneixent el vent que obre i tanca portes, que fa caure quadres i apaga veles.
Però aprendria a fer-se dibuix, finalment.
S'esborraria les cicatrius dels càstigs.
I escriuria versos màgics.
